Models de negoci a la ciutat de Zeppelin

Dijous 10 i divendres 11 participaré en un taller sobre innovació en models de negoci a la Zeppelin University de Friedrichshafen, una ciutat de l'estat alemany Baden-Württemberg que és a tocar del llac Constance. A una banda del llac hi ha Alemanya i a l'altra Suïssa. La universitat, privada però reconeguda per l'estat, es manté amb les matrícules dels estudiants i amb donacions de particulars i empreses, i deu el seu nom a Graf Ferdinand von Zeppelin, creador dels enginys voladors que duen el seu nom. Curiós. Un fill de la ciutat del General Vives visita la ciutat d'un altre pioner de l'aeronàutica.

El tema del taller és exactament el 'meu' tema, al qual he dedicat bona part del meu temps d'ençà que la Setmana Santa del 2007, i arran de llegir un article dels professors Ricart (IESE) i Casadesus-Masanell (Harvard), vaig decidir que la meva tesi doctoral giraria entorn de la pregunta de recerca: 'com les empreses construeixen nous models de negocis'. Més de dos anys de treball, i això només acaba de començar...! Generalment, la gent que fa carrera acadèmica dedica llargues trajectòries a, com a màxim, dos o tres temes d'investigació. Jo, que vaig tard perquè m'hi he posat tard, potser només podré dedicar-me a un sol tema. I aquest segurament serà la innovació en models de negoci. De moment n'ha sortit una tesi que duu per títol 'Formal Analysis versus Trial-and-Error in Strategic Innovation: a Business Model Approach', que serà dipositada a la UPC -finalment!- d'aquí a uns dies i llegida dins del primer trimestre del 2010. També n'ha sortit una llarga llista de llibres i articles per llegir, que s'han quedat fora de la tesi, i dos o tres subtemes d'investigació que desenvoluparé durant la resta del curs acadèmic 2009-2010. I després ja ho veurem...

No sé quants serem al taller de la Zeppelin University. Tinc constància de més gent de Barcelona, persones que estan investigant sota la direcció del meu 'mentor', el professor Ricart, a qui entre moltes altres coses dec l'avís per assistir al taller.

Estic expectant. Ens van demanar una presentació de 20', jo he enviat un powerpoint de 39 pàgines aclarint que no m'excediré dels 20', i m'han respost que els ha agradat i que no em preocupi pel temps. Això pot ser molt bon senyal (els ha agradat de debò el que estic fent) o no tan bo (esperaven molta gent i se n'ha registrat menys).

De tota manera, tinc molta esperança en els contactes que hi faré. La labor d'investigació és solitària però requereix d'una xarxa mínima de persones amb qui poder fer recerca i escriure o simplement a qui poder enviar un esborrany per rebre crítiques i suggeriments.

Finalment, faré una mica de turisme. Alguns alumnes alemanys i suïssos m'han dit que no em perdi la il·luminació dels carrers i els mercats per Nadal. No m'ho perdré!

Posa un recoder al teu ajuntament

Que consti d'entrada que no conec en Lluís Recoder. Tampoc no conec ningú de Sant Cugat del Vallès que em pugui dir si és un bon alcalde o no. Només en sé el que diuen els mitjans i que alguns el presenten com l'esperança blanca de CiU o de Convergència si algun dia "punxa" l'Artur Mas.

Aquí no vull parlar d'ell sinó d'un pla anomenat PACTE (Pla d'Alineació i Competitivitat Estratègica), recentment guardonat per l'Institut Europeu del Sector Públic.

Recomano a aquells que pensen que un ajuntament es pot gestionar com una empresa que vagin a aquesta pàgina de l'Ajuntament de Sant Cugat i es descarreguin la presentació. Una vegada l'hagin vista (39 pàgines), recomano que continuïn i vagin a aquesta pàgina, en la qual trobaran els indicadors de gestió del quadre de comandament integral.

Qui no estigui familiaritzat amb això de gestionar per objectius, indicadors, etc., i qui no sàpiga què és un mapa estratègic i un quadre de comandament, a la presentació de 39 pàgines trobarà una de les millor explicacions que he vist mai sobre aquesta eina de control de gestió que, en el camp de l'empresa, han popularitzat dos autors nord-americans, Kaplan i Norton.

En síntesi, formula l'estratègia de la teva empresa, representa-la gràficament a través d'un mapa estratègic, fixa uns objectius, crea uns indicadors que et diguin en quina mesura estàs assolint els objectius, i fes-ho tot plegat amb el propòsit d'aconseguir unes fites, administrar òptimament els teus recursos, ser transparent i respondre davant de qui toqui (davant del que els anglosaxons anomenen stakeholders: accionistes, però també empleats, clients, proveïdors, la comunitat).

Algú dirà: quina parida! Sí, és una de les moltes parides que tenim en management per introduir dosis de sentit comú, ordre i racionalitat en la presa de decisions i en la gestió.

La gran novetat per a mi és que un ajuntament hagi aconseguit d'implantar-ho i sigui capaç de facilitar dades de dos anys (2008 i 2009). Al llarg de la meva trajectòria com a directiu i com a docent he vist poques empreses que hagin decidit implantar un quadre de comandament integral, i encara menys que ho hagin aconseguit i que l'hagin mantingut durant un cert temps. Habitualment aquest tipus d'iniciatives neixen, creixen, es desenvolupen i moren ràpidament. Però és la primera vegada que tinc notícia que ho hagi aconseguit un ajuntament.

Per a qui no es cregui que un ajuntament es pot gestionar com es gestiona una empresa, heus ací la demostració.

Castells i Móra

Ahir al vespre l'atzar o la pura coincidència (no vull creure en la contraprogramació) va fer que parlessin a Igualada i a la mateixa hora Antoni Castells i Carles Móra. O sigui, que calia triar perquè no tenim el do de la ubiqüitat.

Indiscutiblement es tracta de dues personalitats. Dos senyors que mereixen un respecte transversal des del punt de vista polític. Que és enriquidor escoltar pensis el que pensis i votis el que votis (si votes). Castells perquè és una autoritat en el seu terreny i perquè té discurs en qualsevol terreny que no sigui el seu. I Móra per la manera com va gestionar la consulta d'Arenys, perquè és un estendard d'una nova manera de fer política en l'àmbit municipal basada -entre d'altres pràctiques d'higiene- en la consulta permanent al ciutadà (vegeu la interessantíssima web d'Arenys de Munt 2000) i sobretot pel to que empra quan parla de la independència.

No obstant, per a mi el que els uneix i separa alhora és que Castells és l'artífex del darrer intent d'encaixar Catalunya i Espanya, en aquest cas pel que fa a la butxaca dels catalans, i Móra és l'artífex del primer pas seriós d'un llarg procés que ens pot dur a la independència. És així com ho veig.

Pel que fa als dos actes d'ahir, només puc parlar de l'acte de presentació d'IGDecidim. Calia triar i jo vaig triar l'opció que crec que simbolitza el futur. Segurament, una part important dels assistents a la conversa amb Castells diran que el que ara toca és defensar l'Estatut i l'acord de finançament i que l'independentisme pot dividir la societat catalana i és en qualsevol cas una quimera. Res a dir. Per això és tan important tenir el dret de decidir. Fins i tot, decidir si vas a escoltar en Castells o en Móra.

I respecte a l'acte, no em va sorprendre veure-hi la plana major de CiU i d'ERC. Tampoc no em va sorprendre no veure-hi ningú del PSC, d'ICV o del PP. (Algú que hagués estat amb Castells ens podria dir qui hi havia de polítics). En canvi, em va sorprendre veure gent de totes les edats, gent gran especialment, i molta gent que feia anys que no veia enlloc. Gent de militància coneguda, però també gent de militància desconeguda o sense militància. En qualsevol cas, gent farta que ens prenguin el pèl contínuament.

També em va sorprendre que, tot i havent molta gent de partit, no s'estalviessin a les preguntes i opinions del públic referències a la desafecció i crítiques al sistema de partits.

En qualsevol cas, un luxe tenir Castells i Móra a Igualada. Llàstima que fos el mateix dia i a la mateixa hora.

Aixecarà el vol Spanair?

Ahir vaig ser a l'IESE a una sessió sobre Spanair i la Terminal 1 moderada pel professor Pedro Nueno. Hi havia en Ferran Soriano i en Mike Szücs, President i CEO de Spanair, Fernando Echegaray, Director de l'Aeroport de Barcelona, i Oriol Balaguer, Director General de Ports, Aeroports i Costes de la Generalitat (el càrrec és més llarg).

Soriano ens va convèncer -almenys a mi- de la viabilitat dels vols intercontinentals des de l'Aeroport de Barcelona. Hi ha mercat, hi ha aeroport i hi ha companyia disposada a jugar, directament amb els seus avions o indirectament amb els d'altres companyies interessades a desenvolupar aquestes rutes, de Star Alliance o fins i tot d'altres aliances. També ens va parlar de les dificultats de redreçar Spanair, que té greus problemes d'eficiència i costos. Però va llançar un missatge d'optimisme: la van comprar per 1 euro i pensen que d'aquí a uns anys valdrà molts milions d'euros. Szücs va aprofundir en els problemes de la companyia i va fer una llista de les accions que estan duent a terme per resoldre'ls. Algunes són de manual i aplicables a tota mena d'organitzacions (canviar la cultura de l'empresa, rebaixar sous desorbitats), d'altres són específiques d'una aerolínia (unificar la flota, renegociar els contractes de manteniment). Szücs s'ha passat mitja vida treballant per a aerolínies de tota mena (des de British Airways fins a low cost) i sembla que hi entèn.

Echegaray va presentar-nos la Terminal 1. La seva intervenció semblava en algun moment publicitat institucional, però no negaré que vaig saber coses que no sabia de la nova infraestructura. És evident que domina cada detall del "vaixell" que dirigeix.

No sé si Balaguer és polític o tècnic. Em va semblar en tot cas un polític que hi entèn. Va anar per feina, sense la retòrica habitual dels polítics. El seu objectiu és que la Terminal 1 tingui molts viatgers, faci moltes operacions (d'enlairament i aterratge) i tingui moltes connexions, algunes d'elles intercontinentals. La idea és que es pugui volar a molts aeroports del món directament, sense fer escales.

A tots ens va donar la impressió que Spanair, l'Aeroport i la Generalitat com a primera institució treballen plegats per aconseguir aquest objectiu. Echegaray i Balaguer van explicar com es fa per obtenir noves rutes i com és de difícil obtenir-ne: cal presentar Barcelona al president, CEO o director general d'una aerolínia i demostrar-li que la ruta cap a i des de Barcelona és rendible. Com va escenificar Balaguer, molta maleta amb el mostrari i molts "concerts gratuïts"... Ens van parlar d'un "comitè de rutes" que aplega AENA, la Generalitat, l'Ajuntament, la Cambra i d'altres entitats i que analitza quines rutes cal que Barcelona tingui. La impressió que vam tenir tots és que, dins de les limitacions actuals, tothom està per la feina.

Al col·loqui algú va al·ludir a les limitacions actuals en preguntar si hi hauria més rutes en el supòsit que l'Aeroport es gestionés des de Catalunya. A la taula van dir que això "no tocava" i ens vam quedar amb el dubte.

Benach honora el seu càrrec i la política

Sopar de col·laboradors de l'anoiadiari.cat amb el President del Parlament, Ernest Benach, a l'Ateneu. Veníem d'una conferència molt interessant del mateix Benach al Teatre de l'Aurora sobre el projecte Parlament 2.0 i, d'una manera més general, sobre la política 2.0.

Em va agradar, el Sr. Benach. Es creu la seva professió i el seu càrrec i hi posa entusiasme. Segur que això no hauria de ser un mèrit a destacar, però tal com està el pati... També em va sorprendre agradablement que el seguici de la segona autoritat del país passés absolutament desapercebut, tant al llarg de la conferència al Teatre de l'Aurora com després al sopar. Tampoc no caldria destacar-ho, però tal com està el pati...

Tot i que al sopar hi havia gent del seu partit i gent que sense ésser-ho podia mostrar afinitats amb Esquerra, en cap moment va deixar d'exercir de President del Parlament. La trentena de col·laboradors vam correspondre-hi tractant-lo de vostè en tot moment.

Les seves respostes a preguntes de tota mena va ser clares i contundents. Fins i tot quan en més d'una ocasió va haver de dir que no podia dir res més. Fins i tot quan amablement però amb vehemència va contradir l'opinió d'alguns dels assistents. Jo mateix vaig fer-li una pregunta sobre la desafecció de la societat catalana pel sistema de partits que algú altre hagués respost amb dosis de demogògia i partidisme. Ell va ser directe i equànime. Els mateixos partits han d'impulsar una llei electoral i una llei de finançament dels partits polítics. I va ser clar en manifestar que molts dels mals dels partits els resoldrà la gent jove que puja.

No és especialment dels meus (a hores d'ara ja no sé qui són els meus), però segurament en Benach és del millor que tenim a la política catalana: conviccions sòlides però tocant de peus a terra, passió per la feina que fa i pel càrrec que ocupa (no pas per la cadira en què seu), obertura a la societat, i proximitat a l'interlocutor però sense oblidar-se que és la segona autoritat del país.

Benach, tal com el veig, és dels pocs polítics que saben separar càrrec institucional i partit gràcies al qual hi han accedit. Ben poques vegades l'he sentit manifestar-se en qualitat de membre d'Esquerra. Potser el President del Parlament han de ser equidistant i no pot fer-ho mai, de parlar en tant que membre d'un partit, però els membres del govern ho són del govern de tots els catalans i massa sovint es manifesten en clau partidista.

El cas és que Benach honora i dignifica el càrrec que ocupa i és dels pocs polítics dels quals no podem parlar malament perquè mai no li hem sentit dir cap bestiesa. I tal com està el pati...

A l'IG-NOVA Tecnoespai es couen coses...

Aquest divendres vaig fer una presentació sobre com crear models de negoci a IG-NOVA Tecnoespai davant d'una vintena d'emprenedors, la majoria "residents" d'aquest viver d'empreses de l'Ajuntament d'Igualada. El meu objectiu era explicar en què estic investigant actualment per -si m'ho permeteu- captar "matèria primera" per a futures investigacions; l'objectiu dels assistents era escoltar què s'està coent al món acadèmic sobre estratègia empresarial; i l'objectiu dels organitzadors de la trobada, amb la Montse Carbassa al davant, era posar-nos en contacte. Va ser un veritable win/win/win. No sé què en sortirà, però alguna cosa en sortirà...

Moltes vegades ens queixem que les administracions no fan prou per als emprenedors, i més en temps de crisi. Acostumats al populisme i a les campanyes merament propagandístiques de moltes administracions, acostumem a posar tothom al mateix sac. Jo mateix criticava en un article a l'anoiadiari.cat el paper galdós que van fer els polítics i els membres de l'establshiment a l'obertura del HiT Barcelona.

Però les administracions no sempre ho fan malament. IG-NOVA Tecnoespai és un exemple de feia ben feta, que en aquest cas vol dir proporcionar infraestructura, serveis i suport als innovadors en la fase més delicada de l'aventura empresarial, sense intervencionismes i sense el desig de treure'n profit propagandístic. Aquesta filosofia està molt en línia amb el que us deia en un altre post que pensa un economista com Jordi Gual, de "la Caixa", respecte al rol que han de tenir les administracions en la regeneració del malmès teixit empresarial. Venia a dir que les administracions han de posar les bases (educació, infraestructures) perquè els empresaris creïn empreses.

L'única crítica que faig d'IG-NOVA Tecnoespai -la Montse ho sap perquè li vaig dir abans i després de la presentació- és justament que, potser per manca de propaganda, poca gent coneix el que estan fent. Jo que estic posat en aquest món dels emprenedors i sóc igualadí militant no ho coneixia i vaig quedar bocabadat el dia que la Montse em va ensenyar les instal·lacions. Però algun dels assistents a la presentació tampoc no hi havia estat mai.

Polítics i tècnics haurien d'explicar més i millor les coses que funcionen, sense rubor, sense por a ser titllat de propagandistes. L'economia és també un estat d'ànim, i ens cal l'efecte dòmino de comunicar que hi ha administracions que faciliten la vida a emprenedors i emprenedors que es belluguen.

Aquest post és una modestíssima contribució a publicitar el IG-NOVA Tecnoespai.

La feina que haurem de fer per tenir un estat propi

He quedat sorprès de la quantitat de lectures d'un article meu a l'anoiadiari.cat sobre les consultes populars, més de cinc-centes. Esclar que l'endemà van aparèixer unes declaracions de l'alcalde Aymamí al mateix diari -amb més de sis-centes lectures- i a l'entrevista hi havia un enllaç amb el meu article, de manera que vaig tenir dos dies de visibilitat per als visitants de l'anoiadiari.cat...

En el meu article jo defensava el dret a fer una consulta popular sobre la independència, com la que s'anava a fer a Arenys de Munt. Començava l'article dient que jo votaria a favor, per deixar les coses clares.

Jo no m'havia sentit mai independentista, ni tan sols sobiranista. Més enllà de la defensa del català, les banderes se m'enfotien una mica... Llavors creia més en l'europeisme i en una mena d'universalisme que estava cridat a esborrar les fronteres polítiques. Això que alguns anomenen debat identitari em feia mandra.

Avui encara crec en aquest universalisme, però juxtaposat amb la convicció que l'encaix de Catalunya amb Espanya és impossible. La via estatutària està esgotada. Tenim un Estatut en vigor i caldrà defensar-lo fins al final. A mi no m'agrada deixar les coses a mitges. Deixar carpetes obertes sempre m'ha neguitejat. Per tant, cal veure què diu el TC, i segons què digui caldrà respondre amb contundència. I digui el que digui el TC, caldrà desplegar fins al final el molt o poc que quedi d'aquest estatut. Però sóc molt escèptic.

La via federalista que alguns partits han posat sobre la taula per justificar el seu vot contrari a mocions en favor de consultes populars també està esgotada. A Espanya els únics federalistes som els catalans. El federalisme a la suïssa no interessa ningú. La resta de nacions, regions, comunitats o llogarrets entenen el federalisme com el café para todos castellà o el me too anglès.

A això del sobiranisme o l'independentisme hi he anat arribant com a usuari habitual de rodalia de Renfe. No hi ha millor exemple per entendre la relació colonial que Espanya (sigui popular, sigui socialista) té amb Catalunya que rodalia de Renfe. Si vas amb la Renfe et tornes sobiranista o independentista al cap de poc temps.

En fi, si no canvien molt les coses -que no canviaran-, caldrà treballar decididament per tenir un Estat propi, una feina que exigirà de nosaltres molt d'esforç i sacrifici. Per intentar convèncer no solament la vella i la nova immigració, sinó també aquells que legítimament creuen en l'autonomisme i el federalisme. Una feina que molts de nosaltres potser no veurem acabada. Com deia en el meu article, haurem de fer molts actes a La Vinícola!

Bojan i Ricky

M'agrada en Bojan. Al camp sempre ho dóna tot. A les rodes de premsa es mostra discret i humil. Fa dues temporades, quan l'equip feia aigües, ell va ser dels pocs que van estar a l'alçada. També em va agradar la seva mare un dia que va parlar per la ràdio. Va explicar que li va dir a en Bojan que si un dia baixava de l'autocar amb els auriculars a les orelles li cauria una esbroncada. Els seguidors blaugrana -als quals es deuen els jugadors- tenen poques ocasions de veure de prop els seus ídols i una d'elles és quan baixen de l'autocar. Un dia vaig portar les meves filles i el meu fillol al Camp Nou i vam anar a veure com els jugadors sortien del Princesa Sofia i pujaven a l'autocar que els havia de dur a l'estadi. Puc certificar que en Bojan va ser dels pocs que no duia els auriculars posats i que va saludar la gernació que es va aplegar a la porta de l'hotel.

No sé si en Bojan es consolidarà al Barça. L'any passat no va tenir gaire minuts. Però ni ell ni el seu entorn -no sé si en té, d'entorn- no es posen nerviosos. Serà el que serà.

No m'agrada en Ricky. El veig xulet a la pista i a les rodes de premsa. No he seguit al minut el serial que l'ha dut fins al Barça, però en tinc prou amb un acte d'ingratitud, la demanda judicial contra l'equip que l'ha vist néixer i créixer com a jugador; tot plegat per mirar de reduir la clàusula de rescissió d'un contracte signat lliurement i poder així facilitar la seva marxa a la NBA, que sembla que és l'únic que li interessa de debò. La resta del serial és a les pàgines esportives dels diaris. I sembla que tot es deu a l'entorn del jugador. Llegeixo que hi ha el pare, la mare, el germà i una munió de representants i advocats, i que la mare ha constituït una societat per explotar no sé què del jugador. Quina mena de pares deuen ser els pares del Ricky?

Espero que els de la Penya ni el xiulin el dia que vagi a Badalona amb el Barça. No s'ho mereix.

No segueixo el futbol ni el bàsquet més enllà del fet estrictament esportiu, però l'enrenou estiuenc que ha organitzant en Ricky i el contrast d'actituds entre en Ricky i en Bojan m'han fet reflexionar sobre els valors que els pares transmetem als nostres fills.

Escric això l'endemà del debut d'una filla meva amb el C.F. Igualada femení, cosa que -salvant les distàncies- m'ha fet pensar que el món fóra una mica millor si tots els pares i mares que tenim fills a l'esport fossim com la mare d'en Bojan.

Jordi Gual, des de la talaia de “la Caixa”

El darrer número de la Revista d’Igualada publica una entrevista que vaig fer a en Jordi Gual. Us recomano que la llegiu per la qualitat i l’encert de les seves opinions.

El vaig conèixer durant un curs a l’IESE l’any 2004. Un dia ens va parlar de l’economia de l’Argentina, en plena crisi del corralito. Va mostrar-nos un powerpoint amb les frases d’un economista argentí, que encertava de ple en el diagnòstic. A la darrera diapositiva apareixia que el diagnòstic s’havia fet cent anys abans, a principis del segle XX.

A l’entrevista parla de les reformes estructurals que cal fer en l’economia, dels pactes entre agents econòmics i socials a què cal arribar, de la desafecció per Europa i per Espanya... Una de les preocupacions que teníem era que l’entrevista –feta el juny d’aquest any- perdés actualitat en pocs mesos. La meva preocupació veient com està el pati és que no perdi la seva vigència en cinquanta o cent anys i passi el mateix que amb el diagnòstic argentí!

En els propers anys, hi tornarà a haver crisis per allargar més el braç que la màniga? Haurem flexibilitzat el mercat de treball (que vol dir eliminar-ne les rigideses)? Haurem fet més competitiva l’administració pública? Ens mirarem Europa amb uns altres ulls? Haurem resolt l’encaix amb Espanya?

Dues idees finals. La primera, que no hi ha sectors en crisi sinó empreses o models de negoci en crisi, i que les administracions no han de decidir quins sectors són els sectors de futur; tan sols han de posar les bases (educació, infraestructures) perquè siguin els empresaris els que creïn empreses. No cal dir res més.

La segona és respecte a com ens veu als de l’Anoia des de la talaia de “la Caixa". Ens veu com a part integrant d’una gran àrea metropolitana al voltant de Barcelona, destí d’inversions que es decideixen a Londres o Nova York i amb capacitat d'atraure talent de tot el món. En uns moments en què estem discutint si l’Anoia “carrega” cap al Bages, cap al Penedès o cap a Barcelona, no està de més que algú ens recordi que també cal pensar en termes del món mundial.

El meu heroi de Formentera

S'ha acabat la Festa Major, les fàbriques (encara ho podem dir això, a Igualada?) s'han posat a treballar i cada any aquests dies assenyalen el principi de la fi de l'estiu.

Potser d'aquí a uns anys recordarem aquest estiu com l'estiu de l'espot de Damm a Formentera, amb el noi que troba dues (no una, sinó dues) noies i s'ho passa tan bé i fa tantes activitats i tan variades i entretingudes que una vegada dalt del vaixell per tornar decideix baixar-ne i començar de nou. I és llavors quan la cançoneta de l'espot -que tots ens hem descarregat- tornar a començar.

Aquest noi és el meu heroi!

Tots hem somniat de joves -i, siguem francs, també de grans- fer el que fa aquest noi i amb l'èxit d'aquest noi. Tots hi hem somniat, però no conec ningú que ho hagi aconseguit. Això d'arribar i moldre deu ser un mite...

Conec una mica el món dels participants estrangers en programes de postgrau i màsters, que passen un any a Barcelona. Fins i tot els bons, que dediquen mitja jornada a anar a classe i l'altra mitja a preparar la classe del dia següent, tenen temps de relacionar-se amb la penya. I aquest temps de convivència dóna per a molt. Per millorar l'anglès, per exemple, que és la llengua franca. I per sortir de nit.

Tot i que els professors no estem al corrent dels moviments, puc acreditar que al descans de les sessions del divendres es planifiquen acuradament les activitats del cap de setmana. Llocs, horaris, rutes. I tot i que no n'estem al corrent, sempre hem pensat que qui no lliga venint a fer un postgrau o un màster a Barcelona és que és tonto. No és per casualitat que molts es refereixin al programa Erasmus com el programa orgasmus.

Han liquidat Xavier Solà

M'entristeix llegir que la ràdio pública del meu país ha arraconat un altre excel·lent professional. No parlaré de crostes ni de tripartits. Els diaris ja en van plens. Parlaré d'en Xavier Solà i de la tendència irrefrenable que tenim els humans de destrossar allò que funciona.

Durant molts anys vaig escoltar El Suplement els dissabtes i els diumenges al matí. Mentre feia el mandra, mentre treballava o mentre passava l'aspirador i la fregadora. Els meus pares també el seguien. Xavier Solà forma part de la meva vida i de la vida de la meva gent.

Xavier Solà ha creat nous formats radiofònics però alhora ha estat capaç de mantenir-ne un líder d'audiència durant vint anys. Això és una proesa. Ja sabeu que la gràcia d'un periodista no és fer un sol article boníssim sinó escriure articles bons durant molt de temps. Durant vint temporades va mantenir l'esquelet d'El Suplement -el seu- però temporada rere temporada introduïa canvis que mantenien viu el format. El programa es va reinventar vint cops, amb espais que no eren copiats de ningú. No com passa sovint als mitjans de comunicació, que adapten espais d'èxit en mitjans d'altres països.

D'altra banda, puc certificar que Xavier Solà és en privat tal com és davant del micro. Durant aquests vint anys vam anar més d'una vegada a l'emissora a veure l'espectacle de la ràdio en directe i en Xavier ens va afalagar i ens va tractar com els amfitrions han de tractar els seus convidats.

El valor d'empreses com Catalunya Ràdio rau en la seva gent. En els que presten la seva veu i la seva imatge i en els que hi ha al seu darrera. En els mediàtics i en els anònims. Però desenganyem-nos, en un món altament competitiu, el posicionament, el valor de marca i l'audiència depenen, com al futbol, de les figures de la plantilla. Per això em costa d'entendre aquesta dèria -que passa a moltes empreses i en molts àmbits- de destrossar allò que funciona. No és la primera vegada que en parlo. Que m'ho expliquin perquè no ho acabo d'entendre.

La Coll@nada no és una collonada

El millor de la Festa Major -l'únic que a aquestes alçades ens pot sorprendre- són els actes de la Coll@nada. No ho dic jo sol. Ho diu més de la meitat dels que han respost l'enquesta de l'anoiadiari.cat. Amb les prevencions amb què cal prendre's les enquestes dels diaris digitals...

Algú podria dir que són transgressors. Jo crec que desinhibits és l'adjectiu que més els escau. La transgressió té connotacions negatives, de violació d'una llei o de subversió d'un estat de coses. Les rastes, els gossos plens de puces, la litrona i tombar contenidors són transgressió o subversió. El que fan els de la Coll@nada és desinhibir-se, deixar anar la creativitat que porten a dins i contagiar tothom. Per això el seu públic és transversal; d'edat i també de coco. I per això el seu públic és actiu i no passiu.

Els han retallat l'assignació, com a tothom, i responen enfotent-se'n una mica, creativament, quan podrien respondre amb una transgressió.

M'agraden també perquè incomoden el poder. El poder sempre se sent incòmode quan les iniciatives d'èxit no sorgeixen d'ell mateix i a més no pot controlar-ne els límits. Passaran algun dia de la desinhibició a la transgressió?, deu pensar el poder.

I també m'agraden perquè els coneixem tots i sabem que són gent amb bones intencions. I que són el centenar de joves que ho mouen tot a Igualada. Que en un poble petit hi hagi cent joves que ho moguin tot, és habitual. És així com funcionen els pobles petits. Però que darrera de tot el que es mogui en una àrea de quaranta o cinquanta mil persones hi hagi sempre els mateixos cent joves ja no és tan habitual. M'agradaria tenir temps per preguntar a aquests joves, un per un, de quantes entitats formen part i en quantes activitats participen al llarg de l'any. En sortiria un bon treball sociològic.

Friso per llegir en Sostres

Diumenge passat a la tarda vam anar al barri de Gràcia a veure els carrers guarnits. Hi vam arribar quan els veïns de molts carrers estaven de sobretaula i per la calor encara hi havia poca gent. Em van agradar les decoracions però no la sensació de brutícia i la pudor d'aixella. Vaig dir-li a la meva dona: "si vingués en Salvador Sostres, em puc imaginar què escriuria l'endemà a l'Avui".

Dit i fet, avui en Salvador Sostres ha escrit sobre les Festes de Gràcia, i ha dit allò que jo m'havia imaginat que diria.

Moltes vegades no hi estic d'acord però en Sostres m'agrada tant que quan surto de comprar el diari i entro al cotxe no em puc estar de llegir la seva columna, fins i tot encara que estigui en doble fila. És provocador, incorrecte en la forma i el fons, gens convencional i defensa el seu món -que no és el meu- amb fruïció. Per això el llegeixo compulsivament. També m'agraden Iu Forn, Vicenç Villatoro, Francesc-Marc Álvaro i Sergi Pàmies. Però m'agraden per raons diferents. En Forn perquè escriu com parlem i fa unes associacions d'idees que resulten hilarants. En Villatoro perquè sempre estic d'acord amb ell. Si busco una opinió ponderada, llegeixo en Villatoro. L'Álvaro i en Pàmies pel seu domini del llenguatge i pel seu ritme narratiu. Aquest és el meu petit univers de columnistes.

No m'agrada, en canvi, la Bibiana Ballvé, i comparteixo l'opinió d'en David Prat. Com pots tenir la barra d'escriure una pàgina sense dir res? Esclar que el retorn de l'Empar Moliner tampoc no millora gaire la cosa...

Que hi ha algú més?

No sé si aniré a la mani de l'Estatut. Tampoc no sé si a les properes eleccions aniré a votar. Els partits polítics catalans estan fent un paper ben galdós. Si en política es pot fer de tot excepte fer el rídicul, ja fa temps que l'estan fent, el ridícul. I mentrestant els espanyols es deuen estar pixant de riure. Que surtin al carrer, que cridin i s'esbravin. L'endemà la cridòria s'haurà esvaït, els partits tornaran a barallar-se entre ells i podrem continuar fent la nostra, que vol dir envair competències, eludir els compromisos i aplicar tot el poder d'un estat a minimitzar l'autogovern.

Sembla estrany que a aquestes alçades de la pel·lícula encara no haguem après que l'Estat espanyol només se'ns pren seriosament quan el tenim agafat pels baixos, cosa que succeeix quan els falla l'aritmètica i han de recórrer als nostres vots o als nostres diputats. Digues-li peix al cove, digues-li aprova'm aquests pressupostos, digues-li finançament a canvi d'estabilitat parlamentària.

Això de la mani no funcionarà i per postres haurem fet un ridícul espantós discutint tot l'estiu si hem de fer la mani abans o després, si ha de ser una mani per defensar l'Estatut o una mani per dir que s'ha acabat la via estatutària...

Desenganyem-nos. Només hi ha tres camins, o trencar la baralla d'una vegada, o continuar aprofitant aquells moments de glòria en què es pugui aplicar alguna modalitat del peix al cove, o aquesta indignitat de plorar tot el dia.

Mentrestant, rodalia de Renfe continua deixant usuaris tirats a les andanes o als vagons cada dia. Com deia un acudit de l'Eugenio, que hi ha algú mes?

És casualitat o alguna cosa més...?

Asseguts en un banc del Passeig veiem passar una parella. Ell és negre i ella blanca. Ens mirem amb ella. De què em sona la seva cara? Pregunto a la meva dona si la coneix i em diu que no. La situació em deixa intrigat... El bo del cas és que ella també ens mira amb una certa complicitat...

Al cap d’una estona se m’encén la bombeta. Anàvem o veníem amb el metro de veure La vida por delante al Teatre Goya i aquesta parella eren asseguts davant nostre. Ara me’n recordo perfectament. Ell duia una gorra i em va cridar l’atenció el contrast entre ells dos. Segurament ella també es va fixar en nosaltres al metro i en veure’ns li ha passat el mateix. Si no, no m’explico que ens hagués mirat una bona estona, fins i tot girant el cap quan ja eren un tros lluny.

Potser viuen a Igualada? Potser van venir-hi per casualitat? Potser ella és d’Igualada de tota la vida i nosaltres no la coneixíem? Uf!

El cas és que no és la primera vegada que em passa una cosa així. Fa temps vaig seure a la Renfe amb una parella que finalment vaig descobrir que viuen a Igualada. Els he vistos entrar al mateix portal diverses vegades.

També ens va passar per Setmana Santa d’aquest any. Vam anar a Menorca i primer al vaixell i després a la fortalesa de La Mola vam coincidir amb parelles que no coneixíem i que després en tornar vam veure per Igualada. Encara no he esbrinat si viuen a Igualada o hi eren de pas...

Què passaria si en sortir d’Igualada ens poséssim una samarreta que digués “sóc d’Igualada”. Llavors potser la gent ens diria “... i jo també” al metro, a la Renfe o en un destí turístic i no caldria esperar a trobar-los a Igualada mateix.

Sort que potser sóc accionista d'Endesa!

La tempesta de diumenge a la tarda ens va deixar sense llum. A nosaltres i als veïns. Vaig trucar a avaries d'Endesa i, després d'esperar-me una bona estona, un gestor em va dir que si el problema era meu llavors em facturarien la intervenció.

- I si la culpa és vostra, m'indemnitzareu pel temps que estigui sense llum?

- No, perquè és molt possible que l'avaria es degui a la climatologia, i Endesa no és fa responsable del mal temps.

- I si m'he quedat sense llum perquè les vostres instal·lacions són precàries per manca d'inversió i per tant vulnerables a quatre llampecs d'estiu, què?

No va ser possible continuar la discussió perquè la part contrària havia esgotat l'argumentari "de manual". Va admetre que si hi havia més veïns era molt possible que l'avaria fos de la companyia, però que per política d'atenció al client havien d'advertir-me d'entrada que si la culpa era meva hauria de pagar la intervenció dels seus tècnics. Es va disculpar per l'arrencada que havia tingut, i em va prometre que la companyia faria el que estigués al seu abast per restablir el servei. Però que d'indemnització, res de res.

Per més temps que dediqui a l'estudi d'aquesta qüestió, ningú em convencerà que els serveis públics no poden estar subjectes al dictat de l'Ibex-35. La retribució de l'accionista -paradoxalment, molts de nosaltres en som- acostuma a ser a costa del client, de l'empleat o de les inversions. Estic convençut que el fet que els serveis públics siguin de titularitat pública no impedeix que se'n faci una gestió d'empresa privada. El que tenim ara és un oligopoli en connivència amb els poders de l'estat, que no permet que els consumidors particulars -clients captius- puguin escollir operador, i en què totes les decisions es prenen pensant en l'accionista. L'únic consol és que algun fons d'inversió en què tinc els quatre duros d'estalvis inverteixi en Endesa...

Coneix el Sr. Larsson?

A les llibreries d'Estocolm hi havia molts exemplars dels llibres de Carlos Ruiz Zafón però ben pocs de la trilogia d'Stieg Larsson. Serà que Millenium és un fenomen global, excepte a la ciutat on transcorre l'acció? Serà que als suecs no els ha agradat la visió de la societat sueca que hi apareix? Sembla com si Larsson fos un autor proscrit a casa seva...

D'una setmana a Estocolm en vaig treure una confirmació i una decepció. Vaig poder confirmar la riquesa arquitectònica, amb edificis senyorials i un barri antic -Gamla Stan- únic. La decepció va ser la gent. És freda, va a la seva i no se la veu feliç. Espriu no es devia referir als suecs quan deia allò del nord enllà. I a més, la gent és tan bruta com aquí. Si el somni de la socialdemocràcia és que la gent sigui feliç, allà sembla no haver-ho aconseguit. Esclar que cal veure si es pot ser feliç en un indret on només es pot fer vida al carrer uns mesos a l'any... Això no ho arregla ni la socialdemocràcia!

Em pensava que tot seria molt car. Excepte les begudes -una cervesa, cinc euros-, els preus són equivalents als d'aquí. No serà que, sense adonar-nos-en, tot s'ha encarit tant aquí que ja no trobem cars els destins del nord d'Europa? Segurament haurem convergit a l'alça...

Sorprenen algunes coses: els cementiris en places públiques al voltant de les esglésies. (Al davant del nostre hotel hi havia el cementiri on és enterrat Olof Palme). El contrast entre uns trens i metros moderns i la seva particular T-10, una tira de paper que cal segellar a cada viatge, com aquí ens segellaven l'abono de l'autobús.

Finalment, una descoberta. Al país del disseny i del mobiliari vam trobar aquest banc de seure a la riba d'un llac. Un banc per seure "de cap a peus". Llàstima que només s'hi pugui seure uns quants dies a l'any...

Tres propòsits de vacances

Aquestes vacances m'he proposat tres coses. Encetar un blog, escoltar la ràdio en anglès un parell d'hores al dia i tocar el violoncel una hora al dia. Són tres propòsits molt concrets. Després hi ha d'altres propòsits més genèrics: jeure i no fer res, llegir, anar a la piscina, passejar per Igualada.

Els tres propòsits concrets requereixen una certa disciplina. Obrir un bloc sense tenir-ne ni idea vol una certa labor d'investigació. He descobert que els bloguers solvents que coneixo -com en Ramon Costa- utilitzen l'eina de google. Si ells la utilitzen, llavors deu ser que es tracta de l'eina adequada. Una vegada identificada, cal donar els passos que t'indiquen a la pàgina web... i ja està!

Escoltar la ràdio encara requereix més disciplina. Vaig a la pàgina web de la BBC i l'escolto en temps real. Però exigeix un esforç de concentració important per no perdre's cap paraula i comprendre la notícia amb tots els detalls i matisos. Feina de formigueta que espero que em reporti el benefici d'una millor comprensió de l'anglès.

Finalment, per tocar el violoncel a l'estiu cal seguir un programa. Tres o quatre peces al dia. Peces més o menys lúdiques, ja que som vacances! Com que no tinc profe, segueixo un llibre amb les partitures i un cd en què pots escoltar les peces. Es tracta de llegir la partitura, tocar-la i quan et sembla que ja ho fas bé, comprovar si sona igual que en el cd. A vegades la claves i a vegades descobreixes que has de començar de nou.

Aquest blog neix amb la voluntat de compartir amb vosaltres reflexions breus escrites ARA QUE TINC UNA ESTONA...

Com que estic cansat, ni escoltaré la ràdio en anglès ni tocaré el violoncel. Ara jeuré i no faré res.