Asseguts en un banc del Passeig veiem passar una parella. Ell és negre i ella blanca. Ens mirem amb ella. De què em sona la seva cara? Pregunto a la meva dona si la coneix i em diu que no. La situació em deixa intrigat... El bo del cas és que ella també ens mira amb una certa complicitat...
Al cap d’una estona se m’encén la bombeta. Anàvem o veníem amb el metro de veure La vida por delante al Teatre Goya i aquesta parella eren asseguts davant nostre. Ara me’n recordo perfectament. Ell duia una gorra i em va cridar l’atenció el contrast entre ells dos. Segurament ella també es va fixar en nosaltres al metro i en veure’ns li ha passat el mateix. Si no, no m’explico que ens hagués mirat una bona estona, fins i tot girant el cap quan ja eren un tros lluny.
Potser viuen a Igualada? Potser van venir-hi per casualitat? Potser ella és d’Igualada de tota la vida i nosaltres no la coneixíem? Uf!
El cas és que no és la primera vegada que em passa una cosa així. Fa temps vaig seure a la Renfe amb una parella que finalment vaig descobrir que viuen a Igualada. Els he vistos entrar al mateix portal diverses vegades.
També ens va passar per Setmana Santa d’aquest any. Vam anar a Menorca i primer al vaixell i després a la fortalesa de La Mola vam coincidir amb parelles que no coneixíem i que després en tornar vam veure per Igualada. Encara no he esbrinat si viuen a Igualada o hi eren de pas...
Què passaria si en sortir d’Igualada ens poséssim una samarreta que digués “sóc d’Igualada”. Llavors potser la gent ens diria “... i jo també” al metro, a la Renfe o en un destí turístic i no caldria esperar a trobar-los a Igualada mateix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada