08 d’agost 2009

Coneix el Sr. Larsson?

A les llibreries d'Estocolm hi havia molts exemplars dels llibres de Carlos Ruiz Zafón però ben pocs de la trilogia d'Stieg Larsson. Serà que Millenium és un fenomen global, excepte a la ciutat on transcorre l'acció? Serà que als suecs no els ha agradat la visió de la societat sueca que hi apareix? Sembla com si Larsson fos un autor proscrit a casa seva...

D'una setmana a Estocolm en vaig treure una confirmació i una decepció. Vaig poder confirmar la riquesa arquitectònica, amb edificis senyorials i un barri antic -Gamla Stan- únic. La decepció va ser la gent. És freda, va a la seva i no se la veu feliç. Espriu no es devia referir als suecs quan deia allò del nord enllà. I a més, la gent és tan bruta com aquí. Si el somni de la socialdemocràcia és que la gent sigui feliç, allà sembla no haver-ho aconseguit. Esclar que cal veure si es pot ser feliç en un indret on només es pot fer vida al carrer uns mesos a l'any... Això no ho arregla ni la socialdemocràcia!

Em pensava que tot seria molt car. Excepte les begudes -una cervesa, cinc euros-, els preus són equivalents als d'aquí. No serà que, sense adonar-nos-en, tot s'ha encarit tant aquí que ja no trobem cars els destins del nord d'Europa? Segurament haurem convergit a l'alça...

Sorprenen algunes coses: els cementiris en places públiques al voltant de les esglésies. (Al davant del nostre hotel hi havia el cementiri on és enterrat Olof Palme). El contrast entre uns trens i metros moderns i la seva particular T-10, una tira de paper que cal segellar a cada viatge, com aquí ens segellaven l'abono de l'autobús.
Finalment, una descoberta. Al país del disseny i del mobiliari vam trobar aquest banc de seure a la riba d'un llac. Un banc per seure "de cap a peus". Llàstima que només s'hi pugui seure uns quants dies a l'any...

1 comentari:

japt ha dit...

....preguntes al vent....no deuen ser gaire felisos ,cuant crec recordar que l'index de suicidis es molt alt.....
..els sous dels nordics no son pas com a catalunya,si el preus son iguals malament anem...
....jo recordo els pobles del pirineu lleidat on el cementiri eri al costat de la plaça major, l'esglesia , eri com si els morts fesin estada , per no dir vida dins el mateix poble ara sembla com si els fesim fora del nostre entorn ..tots son a les afores dels pobles ,semble que la mort ens fes vergonya, o potser es un tema sanitari aqui, alla potser
la cultura de la vida, perdo de la mort va per damunt de la sanitat..