Han liquidat Xavier Solà

M'entristeix llegir que la ràdio pública del meu país ha arraconat un altre excel·lent professional. No parlaré de crostes ni de tripartits. Els diaris ja en van plens. Parlaré d'en Xavier Solà i de la tendència irrefrenable que tenim els humans de destrossar allò que funciona.

Durant molts anys vaig escoltar El Suplement els dissabtes i els diumenges al matí. Mentre feia el mandra, mentre treballava o mentre passava l'aspirador i la fregadora. Els meus pares també el seguien. Xavier Solà forma part de la meva vida i de la vida de la meva gent.

Xavier Solà ha creat nous formats radiofònics però alhora ha estat capaç de mantenir-ne un líder d'audiència durant vint anys. Això és una proesa. Ja sabeu que la gràcia d'un periodista no és fer un sol article boníssim sinó escriure articles bons durant molt de temps. Durant vint temporades va mantenir l'esquelet d'El Suplement -el seu- però temporada rere temporada introduïa canvis que mantenien viu el format. El programa es va reinventar vint cops, amb espais que no eren copiats de ningú. No com passa sovint als mitjans de comunicació, que adapten espais d'èxit en mitjans d'altres països.

D'altra banda, puc certificar que Xavier Solà és en privat tal com és davant del micro. Durant aquests vint anys vam anar més d'una vegada a l'emissora a veure l'espectacle de la ràdio en directe i en Xavier ens va afalagar i ens va tractar com els amfitrions han de tractar els seus convidats.

El valor d'empreses com Catalunya Ràdio rau en la seva gent. En els que presten la seva veu i la seva imatge i en els que hi ha al seu darrera. En els mediàtics i en els anònims. Però desenganyem-nos, en un món altament competitiu, el posicionament, el valor de marca i l'audiència depenen, com al futbol, de les figures de la plantilla. Per això em costa d'entendre aquesta dèria -que passa a moltes empreses i en molts àmbits- de destrossar allò que funciona. No és la primera vegada que en parlo. Que m'ho expliquin perquè no ho acabo d'entendre.