04 de setembre 2009

Jordi Gual, des de la talaia de “la Caixa”

El darrer número de la Revista d’Igualada publica una entrevista que vaig fer a en Jordi Gual. Us recomano que la llegiu per la qualitat i l’encert de les seves opinions.
El vaig conèixer durant un curs a l’IESE l’any 2004. Un dia ens va parlar de l’economia de l’Argentina, en plena crisi del corralito. Va mostrar-nos un powerpoint amb les frases d’un economista argentí, que encertava de ple en el diagnòstic. A la darrera diapositiva apareixia que el diagnòstic s’havia fet cent anys abans, a principis del segle XX.
A l’entrevista parla de les reformes estructurals que cal fer en l’economia, dels pactes entre agents econòmics i socials a què cal arribar, de la desafecció per Europa i per Espanya... Una de les preocupacions que teníem era que l’entrevista –feta el juny d’aquest any- perdés actualitat en pocs mesos. La meva preocupació veient com està el pati és que no perdi la seva vigència en cinquanta o cent anys i passi el mateix que amb el diagnòstic argentí!
En els propers anys, hi tornarà a haver crisis per allargar més el braç que la màniga? Haurem flexibilitzat el mercat de treball (que vol dir eliminar-ne les rigideses)? Haurem fet més competitiva l’administració pública? Ens mirarem Europa amb uns altres ulls? Haurem resolt l’encaix amb Espanya?
Dues idees finals. La primera, que no hi ha sectors en crisi sinó empreses o models de negoci en crisi, i que les administracions no han de decidir quins sectors són els sectors de futur; tan sols han de posar les bases (educació, infraestructures) perquè siguin els empresaris els que creïn empreses. No cal dir res més.
La segona és respecte a com ens veu als de l’Anoia des de la talaia de “la Caixa". Ens veu com a part integrant d’una gran àrea metropolitana al voltant de Barcelona, destí d’inversions que es decideixen a Londres o Nova York i amb capacitat d'atraure talent de tot el món. En uns moments en què estem discutint si l’Anoia “carrega” cap al Bages, cap al Penedès o cap a Barcelona, no està de més que algú ens recordi que també cal pensar en termes del món mundial.