El meu heroi de Formentera

S'ha acabat la Festa Major, les fàbriques (encara ho podem dir això, a Igualada?) s'han posat a treballar i cada any aquests dies assenyalen el principi de la fi de l'estiu.

Potser d'aquí a uns anys recordarem aquest estiu com l'estiu de l'espot de Damm a Formentera, amb el noi que troba dues (no una, sinó dues) noies i s'ho passa tan bé i fa tantes activitats i tan variades i entretingudes que una vegada dalt del vaixell per tornar decideix baixar-ne i començar de nou. I és llavors quan la cançoneta de l'espot -que tots ens hem descarregat- tornar a començar.

Aquest noi és el meu heroi!

Tots hem somniat de joves -i, siguem francs, també de grans- fer el que fa aquest noi i amb l'èxit d'aquest noi. Tots hi hem somniat, però no conec ningú que ho hagi aconseguit. Això d'arribar i moldre deu ser un mite...

Conec una mica el món dels participants estrangers en programes de postgrau i màsters, que passen un any a Barcelona. Fins i tot els bons, que dediquen mitja jornada a anar a classe i l'altra mitja a preparar la classe del dia següent, tenen temps de relacionar-se amb la penya. I aquest temps de convivència dóna per a molt. Per millorar l'anglès, per exemple, que és la llengua franca. I per sortir de nit.

Tot i que els professors no estem al corrent dels moviments, puc acreditar que al descans de les sessions del divendres es planifiquen acuradament les activitats del cap de setmana. Llocs, horaris, rutes. I tot i que no n'estem al corrent, sempre hem pensat que qui no lliga venint a fer un postgrau o un màster a Barcelona és que és tonto. No és per casualitat que molts es refereixin al programa Erasmus com el programa orgasmus.

Han liquidat Xavier Solà

M'entristeix llegir que la ràdio pública del meu país ha arraconat un altre excel·lent professional. No parlaré de crostes ni de tripartits. Els diaris ja en van plens. Parlaré d'en Xavier Solà i de la tendència irrefrenable que tenim els humans de destrossar allò que funciona.

Durant molts anys vaig escoltar El Suplement els dissabtes i els diumenges al matí. Mentre feia el mandra, mentre treballava o mentre passava l'aspirador i la fregadora. Els meus pares també el seguien. Xavier Solà forma part de la meva vida i de la vida de la meva gent.

Xavier Solà ha creat nous formats radiofònics però alhora ha estat capaç de mantenir-ne un líder d'audiència durant vint anys. Això és una proesa. Ja sabeu que la gràcia d'un periodista no és fer un sol article boníssim sinó escriure articles bons durant molt de temps. Durant vint temporades va mantenir l'esquelet d'El Suplement -el seu- però temporada rere temporada introduïa canvis que mantenien viu el format. El programa es va reinventar vint cops, amb espais que no eren copiats de ningú. No com passa sovint als mitjans de comunicació, que adapten espais d'èxit en mitjans d'altres països.

D'altra banda, puc certificar que Xavier Solà és en privat tal com és davant del micro. Durant aquests vint anys vam anar més d'una vegada a l'emissora a veure l'espectacle de la ràdio en directe i en Xavier ens va afalagar i ens va tractar com els amfitrions han de tractar els seus convidats.

El valor d'empreses com Catalunya Ràdio rau en la seva gent. En els que presten la seva veu i la seva imatge i en els que hi ha al seu darrera. En els mediàtics i en els anònims. Però desenganyem-nos, en un món altament competitiu, el posicionament, el valor de marca i l'audiència depenen, com al futbol, de les figures de la plantilla. Per això em costa d'entendre aquesta dèria -que passa a moltes empreses i en molts àmbits- de destrossar allò que funciona. No és la primera vegada que en parlo. Que m'ho expliquin perquè no ho acabo d'entendre.

La Coll@nada no és una collonada

El millor de la Festa Major -l'únic que a aquestes alçades ens pot sorprendre- són els actes de la Coll@nada. No ho dic jo sol. Ho diu més de la meitat dels que han respost l'enquesta de l'anoiadiari.cat. Amb les prevencions amb què cal prendre's les enquestes dels diaris digitals...

Algú podria dir que són transgressors. Jo crec que desinhibits és l'adjectiu que més els escau. La transgressió té connotacions negatives, de violació d'una llei o de subversió d'un estat de coses. Les rastes, els gossos plens de puces, la litrona i tombar contenidors són transgressió o subversió. El que fan els de la Coll@nada és desinhibir-se, deixar anar la creativitat que porten a dins i contagiar tothom. Per això el seu públic és transversal; d'edat i també de coco. I per això el seu públic és actiu i no passiu.

Els han retallat l'assignació, com a tothom, i responen enfotent-se'n una mica, creativament, quan podrien respondre amb una transgressió.

M'agraden també perquè incomoden el poder. El poder sempre se sent incòmode quan les iniciatives d'èxit no sorgeixen d'ell mateix i a més no pot controlar-ne els límits. Passaran algun dia de la desinhibició a la transgressió?, deu pensar el poder.

I també m'agraden perquè els coneixem tots i sabem que són gent amb bones intencions. I que són el centenar de joves que ho mouen tot a Igualada. Que en un poble petit hi hagi cent joves que ho moguin tot, és habitual. És així com funcionen els pobles petits. Però que darrera de tot el que es mogui en una àrea de quaranta o cinquanta mil persones hi hagi sempre els mateixos cent joves ja no és tan habitual. M'agradaria tenir temps per preguntar a aquests joves, un per un, de quantes entitats formen part i en quantes activitats participen al llarg de l'any. En sortiria un bon treball sociològic.

Friso per llegir en Sostres

Diumenge passat a la tarda vam anar al barri de Gràcia a veure els carrers guarnits. Hi vam arribar quan els veïns de molts carrers estaven de sobretaula i per la calor encara hi havia poca gent. Em van agradar les decoracions però no la sensació de brutícia i la pudor d'aixella. Vaig dir-li a la meva dona: "si vingués en Salvador Sostres, em puc imaginar què escriuria l'endemà a l'Avui".

Dit i fet, avui en Salvador Sostres ha escrit sobre les Festes de Gràcia, i ha dit allò que jo m'havia imaginat que diria.

Moltes vegades no hi estic d'acord però en Sostres m'agrada tant que quan surto de comprar el diari i entro al cotxe no em puc estar de llegir la seva columna, fins i tot encara que estigui en doble fila. És provocador, incorrecte en la forma i el fons, gens convencional i defensa el seu món -que no és el meu- amb fruïció. Per això el llegeixo compulsivament. També m'agraden Iu Forn, Vicenç Villatoro, Francesc-Marc Álvaro i Sergi Pàmies. Però m'agraden per raons diferents. En Forn perquè escriu com parlem i fa unes associacions d'idees que resulten hilarants. En Villatoro perquè sempre estic d'acord amb ell. Si busco una opinió ponderada, llegeixo en Villatoro. L'Álvaro i en Pàmies pel seu domini del llenguatge i pel seu ritme narratiu. Aquest és el meu petit univers de columnistes.

No m'agrada, en canvi, la Bibiana Ballvé, i comparteixo l'opinió d'en David Prat. Com pots tenir la barra d'escriure una pàgina sense dir res? Esclar que el retorn de l'Empar Moliner tampoc no millora gaire la cosa...

Que hi ha algú més?

No sé si aniré a la mani de l'Estatut. Tampoc no sé si a les properes eleccions aniré a votar. Els partits polítics catalans estan fent un paper ben galdós. Si en política es pot fer de tot excepte fer el rídicul, ja fa temps que l'estan fent, el ridícul. I mentrestant els espanyols es deuen estar pixant de riure. Que surtin al carrer, que cridin i s'esbravin. L'endemà la cridòria s'haurà esvaït, els partits tornaran a barallar-se entre ells i podrem continuar fent la nostra, que vol dir envair competències, eludir els compromisos i aplicar tot el poder d'un estat a minimitzar l'autogovern.

Sembla estrany que a aquestes alçades de la pel·lícula encara no haguem après que l'Estat espanyol només se'ns pren seriosament quan el tenim agafat pels baixos, cosa que succeeix quan els falla l'aritmètica i han de recórrer als nostres vots o als nostres diputats. Digues-li peix al cove, digues-li aprova'm aquests pressupostos, digues-li finançament a canvi d'estabilitat parlamentària.

Això de la mani no funcionarà i per postres haurem fet un ridícul espantós discutint tot l'estiu si hem de fer la mani abans o després, si ha de ser una mani per defensar l'Estatut o una mani per dir que s'ha acabat la via estatutària...

Desenganyem-nos. Només hi ha tres camins, o trencar la baralla d'una vegada, o continuar aprofitant aquells moments de glòria en què es pugui aplicar alguna modalitat del peix al cove, o aquesta indignitat de plorar tot el dia.

Mentrestant, rodalia de Renfe continua deixant usuaris tirats a les andanes o als vagons cada dia. Com deia un acudit de l'Eugenio, que hi ha algú mes?

És casualitat o alguna cosa més...?

Asseguts en un banc del Passeig veiem passar una parella. Ell és negre i ella blanca. Ens mirem amb ella. De què em sona la seva cara? Pregunto a la meva dona si la coneix i em diu que no. La situació em deixa intrigat... El bo del cas és que ella també ens mira amb una certa complicitat...

Al cap d’una estona se m’encén la bombeta. Anàvem o veníem amb el metro de veure La vida por delante al Teatre Goya i aquesta parella eren asseguts davant nostre. Ara me’n recordo perfectament. Ell duia una gorra i em va cridar l’atenció el contrast entre ells dos. Segurament ella també es va fixar en nosaltres al metro i en veure’ns li ha passat el mateix. Si no, no m’explico que ens hagués mirat una bona estona, fins i tot girant el cap quan ja eren un tros lluny.

Potser viuen a Igualada? Potser van venir-hi per casualitat? Potser ella és d’Igualada de tota la vida i nosaltres no la coneixíem? Uf!

El cas és que no és la primera vegada que em passa una cosa així. Fa temps vaig seure a la Renfe amb una parella que finalment vaig descobrir que viuen a Igualada. Els he vistos entrar al mateix portal diverses vegades.

També ens va passar per Setmana Santa d’aquest any. Vam anar a Menorca i primer al vaixell i després a la fortalesa de La Mola vam coincidir amb parelles que no coneixíem i que després en tornar vam veure per Igualada. Encara no he esbrinat si viuen a Igualada o hi eren de pas...

Què passaria si en sortir d’Igualada ens poséssim una samarreta que digués “sóc d’Igualada”. Llavors potser la gent ens diria “... i jo també” al metro, a la Renfe o en un destí turístic i no caldria esperar a trobar-los a Igualada mateix.

Sort que potser sóc accionista d'Endesa!

La tempesta de diumenge a la tarda ens va deixar sense llum. A nosaltres i als veïns. Vaig trucar a avaries d'Endesa i, després d'esperar-me una bona estona, un gestor em va dir que si el problema era meu llavors em facturarien la intervenció.

- I si la culpa és vostra, m'indemnitzareu pel temps que estigui sense llum?

- No, perquè és molt possible que l'avaria es degui a la climatologia, i Endesa no és fa responsable del mal temps.

- I si m'he quedat sense llum perquè les vostres instal·lacions són precàries per manca d'inversió i per tant vulnerables a quatre llampecs d'estiu, què?

No va ser possible continuar la discussió perquè la part contrària havia esgotat l'argumentari "de manual". Va admetre que si hi havia més veïns era molt possible que l'avaria fos de la companyia, però que per política d'atenció al client havien d'advertir-me d'entrada que si la culpa era meva hauria de pagar la intervenció dels seus tècnics. Es va disculpar per l'arrencada que havia tingut, i em va prometre que la companyia faria el que estigués al seu abast per restablir el servei. Però que d'indemnització, res de res.

Per més temps que dediqui a l'estudi d'aquesta qüestió, ningú em convencerà que els serveis públics no poden estar subjectes al dictat de l'Ibex-35. La retribució de l'accionista -paradoxalment, molts de nosaltres en som- acostuma a ser a costa del client, de l'empleat o de les inversions. Estic convençut que el fet que els serveis públics siguin de titularitat pública no impedeix que se'n faci una gestió d'empresa privada. El que tenim ara és un oligopoli en connivència amb els poders de l'estat, que no permet que els consumidors particulars -clients captius- puguin escollir operador, i en què totes les decisions es prenen pensant en l'accionista. L'únic consol és que algun fons d'inversió en què tinc els quatre duros d'estalvis inverteixi en Endesa...

Coneix el Sr. Larsson?

A les llibreries d'Estocolm hi havia molts exemplars dels llibres de Carlos Ruiz Zafón però ben pocs de la trilogia d'Stieg Larsson. Serà que Millenium és un fenomen global, excepte a la ciutat on transcorre l'acció? Serà que als suecs no els ha agradat la visió de la societat sueca que hi apareix? Sembla com si Larsson fos un autor proscrit a casa seva...

D'una setmana a Estocolm en vaig treure una confirmació i una decepció. Vaig poder confirmar la riquesa arquitectònica, amb edificis senyorials i un barri antic -Gamla Stan- únic. La decepció va ser la gent. És freda, va a la seva i no se la veu feliç. Espriu no es devia referir als suecs quan deia allò del nord enllà. I a més, la gent és tan bruta com aquí. Si el somni de la socialdemocràcia és que la gent sigui feliç, allà sembla no haver-ho aconseguit. Esclar que cal veure si es pot ser feliç en un indret on només es pot fer vida al carrer uns mesos a l'any... Això no ho arregla ni la socialdemocràcia!

Em pensava que tot seria molt car. Excepte les begudes -una cervesa, cinc euros-, els preus són equivalents als d'aquí. No serà que, sense adonar-nos-en, tot s'ha encarit tant aquí que ja no trobem cars els destins del nord d'Europa? Segurament haurem convergit a l'alça...

Sorprenen algunes coses: els cementiris en places públiques al voltant de les esglésies. (Al davant del nostre hotel hi havia el cementiri on és enterrat Olof Palme). El contrast entre uns trens i metros moderns i la seva particular T-10, una tira de paper que cal segellar a cada viatge, com aquí ens segellaven l'abono de l'autobús.

Finalment, una descoberta. Al país del disseny i del mobiliari vam trobar aquest banc de seure a la riba d'un llac. Un banc per seure "de cap a peus". Llàstima que només s'hi pugui seure uns quants dies a l'any...

Tres propòsits de vacances

Aquestes vacances m'he proposat tres coses. Encetar un blog, escoltar la ràdio en anglès un parell d'hores al dia i tocar el violoncel una hora al dia. Són tres propòsits molt concrets. Després hi ha d'altres propòsits més genèrics: jeure i no fer res, llegir, anar a la piscina, passejar per Igualada.

Els tres propòsits concrets requereixen una certa disciplina. Obrir un bloc sense tenir-ne ni idea vol una certa labor d'investigació. He descobert que els bloguers solvents que coneixo -com en Ramon Costa- utilitzen l'eina de google. Si ells la utilitzen, llavors deu ser que es tracta de l'eina adequada. Una vegada identificada, cal donar els passos que t'indiquen a la pàgina web... i ja està!

Escoltar la ràdio encara requereix més disciplina. Vaig a la pàgina web de la BBC i l'escolto en temps real. Però exigeix un esforç de concentració important per no perdre's cap paraula i comprendre la notícia amb tots els detalls i matisos. Feina de formigueta que espero que em reporti el benefici d'una millor comprensió de l'anglès.

Finalment, per tocar el violoncel a l'estiu cal seguir un programa. Tres o quatre peces al dia. Peces més o menys lúdiques, ja que som vacances! Com que no tinc profe, segueixo un llibre amb les partitures i un cd en què pots escoltar les peces. Es tracta de llegir la partitura, tocar-la i quan et sembla que ja ho fas bé, comprovar si sona igual que en el cd. A vegades la claves i a vegades descobreixes que has de començar de nou.

Aquest blog neix amb la voluntat de compartir amb vosaltres reflexions breus escrites ARA QUE TINC UNA ESTONA...

Com que estic cansat, ni escoltaré la ràdio en anglès ni tocaré el violoncel. Ara jeuré i no faré res.