Posa un recoder al teu ajuntament

Que consti d'entrada que no conec en Lluís Recoder. Tampoc no conec ningú de Sant Cugat del Vallès que em pugui dir si és un bon alcalde o no. Només en sé el que diuen els mitjans i que alguns el presenten com l'esperança blanca de CiU o de Convergència si algun dia "punxa" l'Artur Mas.

Aquí no vull parlar d'ell sinó d'un pla anomenat PACTE (Pla d'Alineació i Competitivitat Estratègica), recentment guardonat per l'Institut Europeu del Sector Públic.

Recomano a aquells que pensen que un ajuntament es pot gestionar com una empresa que vagin a aquesta pàgina de l'Ajuntament de Sant Cugat i es descarreguin la presentació. Una vegada l'hagin vista (39 pàgines), recomano que continuïn i vagin a aquesta pàgina, en la qual trobaran els indicadors de gestió del quadre de comandament integral.

Qui no estigui familiaritzat amb això de gestionar per objectius, indicadors, etc., i qui no sàpiga què és un mapa estratègic i un quadre de comandament, a la presentació de 39 pàgines trobarà una de les millor explicacions que he vist mai sobre aquesta eina de control de gestió que, en el camp de l'empresa, han popularitzat dos autors nord-americans, Kaplan i Norton.

En síntesi, formula l'estratègia de la teva empresa, representa-la gràficament a través d'un mapa estratègic, fixa uns objectius, crea uns indicadors que et diguin en quina mesura estàs assolint els objectius, i fes-ho tot plegat amb el propòsit d'aconseguir unes fites, administrar òptimament els teus recursos, ser transparent i respondre davant de qui toqui (davant del que els anglosaxons anomenen stakeholders: accionistes, però també empleats, clients, proveïdors, la comunitat).

Algú dirà: quina parida! Sí, és una de les moltes parides que tenim en management per introduir dosis de sentit comú, ordre i racionalitat en la presa de decisions i en la gestió.

La gran novetat per a mi és que un ajuntament hagi aconseguit d'implantar-ho i sigui capaç de facilitar dades de dos anys (2008 i 2009). Al llarg de la meva trajectòria com a directiu i com a docent he vist poques empreses que hagin decidit implantar un quadre de comandament integral, i encara menys que ho hagin aconseguit i que l'hagin mantingut durant un cert temps. Habitualment aquest tipus d'iniciatives neixen, creixen, es desenvolupen i moren ràpidament. Però és la primera vegada que tinc notícia que ho hagi aconseguit un ajuntament.

Per a qui no es cregui que un ajuntament es pot gestionar com es gestiona una empresa, heus ací la demostració.

Castells i Móra

Ahir al vespre l'atzar o la pura coincidència (no vull creure en la contraprogramació) va fer que parlessin a Igualada i a la mateixa hora Antoni Castells i Carles Móra. O sigui, que calia triar perquè no tenim el do de la ubiqüitat.

Indiscutiblement es tracta de dues personalitats. Dos senyors que mereixen un respecte transversal des del punt de vista polític. Que és enriquidor escoltar pensis el que pensis i votis el que votis (si votes). Castells perquè és una autoritat en el seu terreny i perquè té discurs en qualsevol terreny que no sigui el seu. I Móra per la manera com va gestionar la consulta d'Arenys, perquè és un estendard d'una nova manera de fer política en l'àmbit municipal basada -entre d'altres pràctiques d'higiene- en la consulta permanent al ciutadà (vegeu la interessantíssima web d'Arenys de Munt 2000) i sobretot pel to que empra quan parla de la independència.

No obstant, per a mi el que els uneix i separa alhora és que Castells és l'artífex del darrer intent d'encaixar Catalunya i Espanya, en aquest cas pel que fa a la butxaca dels catalans, i Móra és l'artífex del primer pas seriós d'un llarg procés que ens pot dur a la independència. És així com ho veig.

Pel que fa als dos actes d'ahir, només puc parlar de l'acte de presentació d'IGDecidim. Calia triar i jo vaig triar l'opció que crec que simbolitza el futur. Segurament, una part important dels assistents a la conversa amb Castells diran que el que ara toca és defensar l'Estatut i l'acord de finançament i que l'independentisme pot dividir la societat catalana i és en qualsevol cas una quimera. Res a dir. Per això és tan important tenir el dret de decidir. Fins i tot, decidir si vas a escoltar en Castells o en Móra.

I respecte a l'acte, no em va sorprendre veure-hi la plana major de CiU i d'ERC. Tampoc no em va sorprendre no veure-hi ningú del PSC, d'ICV o del PP. (Algú que hagués estat amb Castells ens podria dir qui hi havia de polítics). En canvi, em va sorprendre veure gent de totes les edats, gent gran especialment, i molta gent que feia anys que no veia enlloc. Gent de militància coneguda, però també gent de militància desconeguda o sense militància. En qualsevol cas, gent farta que ens prenguin el pèl contínuament.

També em va sorprendre que, tot i havent molta gent de partit, no s'estalviessin a les preguntes i opinions del públic referències a la desafecció i crítiques al sistema de partits.

En qualsevol cas, un luxe tenir Castells i Móra a Igualada. Llàstima que fos el mateix dia i a la mateixa hora.

Aixecarà el vol Spanair?

Ahir vaig ser a l'IESE a una sessió sobre Spanair i la Terminal 1 moderada pel professor Pedro Nueno. Hi havia en Ferran Soriano i en Mike Szücs, President i CEO de Spanair, Fernando Echegaray, Director de l'Aeroport de Barcelona, i Oriol Balaguer, Director General de Ports, Aeroports i Costes de la Generalitat (el càrrec és més llarg).

Soriano ens va convèncer -almenys a mi- de la viabilitat dels vols intercontinentals des de l'Aeroport de Barcelona. Hi ha mercat, hi ha aeroport i hi ha companyia disposada a jugar, directament amb els seus avions o indirectament amb els d'altres companyies interessades a desenvolupar aquestes rutes, de Star Alliance o fins i tot d'altres aliances. També ens va parlar de les dificultats de redreçar Spanair, que té greus problemes d'eficiència i costos. Però va llançar un missatge d'optimisme: la van comprar per 1 euro i pensen que d'aquí a uns anys valdrà molts milions d'euros. Szücs va aprofundir en els problemes de la companyia i va fer una llista de les accions que estan duent a terme per resoldre'ls. Algunes són de manual i aplicables a tota mena d'organitzacions (canviar la cultura de l'empresa, rebaixar sous desorbitats), d'altres són específiques d'una aerolínia (unificar la flota, renegociar els contractes de manteniment). Szücs s'ha passat mitja vida treballant per a aerolínies de tota mena (des de British Airways fins a low cost) i sembla que hi entèn.

Echegaray va presentar-nos la Terminal 1. La seva intervenció semblava en algun moment publicitat institucional, però no negaré que vaig saber coses que no sabia de la nova infraestructura. És evident que domina cada detall del "vaixell" que dirigeix.

No sé si Balaguer és polític o tècnic. Em va semblar en tot cas un polític que hi entèn. Va anar per feina, sense la retòrica habitual dels polítics. El seu objectiu és que la Terminal 1 tingui molts viatgers, faci moltes operacions (d'enlairament i aterratge) i tingui moltes connexions, algunes d'elles intercontinentals. La idea és que es pugui volar a molts aeroports del món directament, sense fer escales.

A tots ens va donar la impressió que Spanair, l'Aeroport i la Generalitat com a primera institució treballen plegats per aconseguir aquest objectiu. Echegaray i Balaguer van explicar com es fa per obtenir noves rutes i com és de difícil obtenir-ne: cal presentar Barcelona al president, CEO o director general d'una aerolínia i demostrar-li que la ruta cap a i des de Barcelona és rendible. Com va escenificar Balaguer, molta maleta amb el mostrari i molts "concerts gratuïts"... Ens van parlar d'un "comitè de rutes" que aplega AENA, la Generalitat, l'Ajuntament, la Cambra i d'altres entitats i que analitza quines rutes cal que Barcelona tingui. La impressió que vam tenir tots és que, dins de les limitacions actuals, tothom està per la feina.

Al col·loqui algú va al·ludir a les limitacions actuals en preguntar si hi hauria més rutes en el supòsit que l'Aeroport es gestionés des de Catalunya. A la taula van dir que això "no tocava" i ens vam quedar amb el dubte.

Benach honora el seu càrrec i la política

Sopar de col·laboradors de l'anoiadiari.cat amb el President del Parlament, Ernest Benach, a l'Ateneu. Veníem d'una conferència molt interessant del mateix Benach al Teatre de l'Aurora sobre el projecte Parlament 2.0 i, d'una manera més general, sobre la política 2.0.

Em va agradar, el Sr. Benach. Es creu la seva professió i el seu càrrec i hi posa entusiasme. Segur que això no hauria de ser un mèrit a destacar, però tal com està el pati... També em va sorprendre agradablement que el seguici de la segona autoritat del país passés absolutament desapercebut, tant al llarg de la conferència al Teatre de l'Aurora com després al sopar. Tampoc no caldria destacar-ho, però tal com està el pati...

Tot i que al sopar hi havia gent del seu partit i gent que sense ésser-ho podia mostrar afinitats amb Esquerra, en cap moment va deixar d'exercir de President del Parlament. La trentena de col·laboradors vam correspondre-hi tractant-lo de vostè en tot moment.

Les seves respostes a preguntes de tota mena va ser clares i contundents. Fins i tot quan en més d'una ocasió va haver de dir que no podia dir res més. Fins i tot quan amablement però amb vehemència va contradir l'opinió d'alguns dels assistents. Jo mateix vaig fer-li una pregunta sobre la desafecció de la societat catalana pel sistema de partits que algú altre hagués respost amb dosis de demogògia i partidisme. Ell va ser directe i equànime. Els mateixos partits han d'impulsar una llei electoral i una llei de finançament dels partits polítics. I va ser clar en manifestar que molts dels mals dels partits els resoldrà la gent jove que puja.

No és especialment dels meus (a hores d'ara ja no sé qui són els meus), però segurament en Benach és del millor que tenim a la política catalana: conviccions sòlides però tocant de peus a terra, passió per la feina que fa i pel càrrec que ocupa (no pas per la cadira en què seu), obertura a la societat, i proximitat a l'interlocutor però sense oblidar-se que és la segona autoritat del país.

Benach, tal com el veig, és dels pocs polítics que saben separar càrrec institucional i partit gràcies al qual hi han accedit. Ben poques vegades l'he sentit manifestar-se en qualitat de membre d'Esquerra. Potser el President del Parlament han de ser equidistant i no pot fer-ho mai, de parlar en tant que membre d'un partit, però els membres del govern ho són del govern de tots els catalans i massa sovint es manifesten en clau partidista.

El cas és que Benach honora i dignifica el càrrec que ocupa i és dels pocs polítics dels quals no podem parlar malament perquè mai no li hem sentit dir cap bestiesa. I tal com està el pati...

A l'IG-NOVA Tecnoespai es couen coses...

Aquest divendres vaig fer una presentació sobre com crear models de negoci a IG-NOVA Tecnoespai davant d'una vintena d'emprenedors, la majoria "residents" d'aquest viver d'empreses de l'Ajuntament d'Igualada. El meu objectiu era explicar en què estic investigant actualment per -si m'ho permeteu- captar "matèria primera" per a futures investigacions; l'objectiu dels assistents era escoltar què s'està coent al món acadèmic sobre estratègia empresarial; i l'objectiu dels organitzadors de la trobada, amb la Montse Carbassa al davant, era posar-nos en contacte. Va ser un veritable win/win/win. No sé què en sortirà, però alguna cosa en sortirà...

Moltes vegades ens queixem que les administracions no fan prou per als emprenedors, i més en temps de crisi. Acostumats al populisme i a les campanyes merament propagandístiques de moltes administracions, acostumem a posar tothom al mateix sac. Jo mateix criticava en un article a l'anoiadiari.cat el paper galdós que van fer els polítics i els membres de l'establshiment a l'obertura del HiT Barcelona.

Però les administracions no sempre ho fan malament. IG-NOVA Tecnoespai és un exemple de feia ben feta, que en aquest cas vol dir proporcionar infraestructura, serveis i suport als innovadors en la fase més delicada de l'aventura empresarial, sense intervencionismes i sense el desig de treure'n profit propagandístic. Aquesta filosofia està molt en línia amb el que us deia en un altre post que pensa un economista com Jordi Gual, de "la Caixa", respecte al rol que han de tenir les administracions en la regeneració del malmès teixit empresarial. Venia a dir que les administracions han de posar les bases (educació, infraestructures) perquè els empresaris creïn empreses.

L'única crítica que faig d'IG-NOVA Tecnoespai -la Montse ho sap perquè li vaig dir abans i després de la presentació- és justament que, potser per manca de propaganda, poca gent coneix el que estan fent. Jo que estic posat en aquest món dels emprenedors i sóc igualadí militant no ho coneixia i vaig quedar bocabadat el dia que la Montse em va ensenyar les instal·lacions. Però algun dels assistents a la presentació tampoc no hi havia estat mai.

Polítics i tècnics haurien d'explicar més i millor les coses que funcionen, sense rubor, sense por a ser titllat de propagandistes. L'economia és també un estat d'ànim, i ens cal l'efecte dòmino de comunicar que hi ha administracions que faciliten la vida a emprenedors i emprenedors que es belluguen.

Aquest post és una modestíssima contribució a publicitar el IG-NOVA Tecnoespai.

La feina que haurem de fer per tenir un estat propi

He quedat sorprès de la quantitat de lectures d'un article meu a l'anoiadiari.cat sobre les consultes populars, més de cinc-centes. Esclar que l'endemà van aparèixer unes declaracions de l'alcalde Aymamí al mateix diari -amb més de sis-centes lectures- i a l'entrevista hi havia un enllaç amb el meu article, de manera que vaig tenir dos dies de visibilitat per als visitants de l'anoiadiari.cat...

En el meu article jo defensava el dret a fer una consulta popular sobre la independència, com la que s'anava a fer a Arenys de Munt. Començava l'article dient que jo votaria a favor, per deixar les coses clares.

Jo no m'havia sentit mai independentista, ni tan sols sobiranista. Més enllà de la defensa del català, les banderes se m'enfotien una mica... Llavors creia més en l'europeisme i en una mena d'universalisme que estava cridat a esborrar les fronteres polítiques. Això que alguns anomenen debat identitari em feia mandra.

Avui encara crec en aquest universalisme, però juxtaposat amb la convicció que l'encaix de Catalunya amb Espanya és impossible. La via estatutària està esgotada. Tenim un Estatut en vigor i caldrà defensar-lo fins al final. A mi no m'agrada deixar les coses a mitges. Deixar carpetes obertes sempre m'ha neguitejat. Per tant, cal veure què diu el TC, i segons què digui caldrà respondre amb contundència. I digui el que digui el TC, caldrà desplegar fins al final el molt o poc que quedi d'aquest estatut. Però sóc molt escèptic.

La via federalista que alguns partits han posat sobre la taula per justificar el seu vot contrari a mocions en favor de consultes populars també està esgotada. A Espanya els únics federalistes som els catalans. El federalisme a la suïssa no interessa ningú. La resta de nacions, regions, comunitats o llogarrets entenen el federalisme com el café para todos castellà o el me too anglès.

A això del sobiranisme o l'independentisme hi he anat arribant com a usuari habitual de rodalia de Renfe. No hi ha millor exemple per entendre la relació colonial que Espanya (sigui popular, sigui socialista) té amb Catalunya que rodalia de Renfe. Si vas amb la Renfe et tornes sobiranista o independentista al cap de poc temps.

En fi, si no canvien molt les coses -que no canviaran-, caldrà treballar decididament per tenir un Estat propi, una feina que exigirà de nosaltres molt d'esforç i sacrifici. Per intentar convèncer no solament la vella i la nova immigració, sinó també aquells que legítimament creuen en l'autonomisme i el federalisme. Una feina que molts de nosaltres potser no veurem acabada. Com deia en el meu article, haurem de fer molts actes a La Vinícola!

Bojan i Ricky

M'agrada en Bojan. Al camp sempre ho dóna tot. A les rodes de premsa es mostra discret i humil. Fa dues temporades, quan l'equip feia aigües, ell va ser dels pocs que van estar a l'alçada. També em va agradar la seva mare un dia que va parlar per la ràdio. Va explicar que li va dir a en Bojan que si un dia baixava de l'autocar amb els auriculars a les orelles li cauria una esbroncada. Els seguidors blaugrana -als quals es deuen els jugadors- tenen poques ocasions de veure de prop els seus ídols i una d'elles és quan baixen de l'autocar. Un dia vaig portar les meves filles i el meu fillol al Camp Nou i vam anar a veure com els jugadors sortien del Princesa Sofia i pujaven a l'autocar que els havia de dur a l'estadi. Puc certificar que en Bojan va ser dels pocs que no duia els auriculars posats i que va saludar la gernació que es va aplegar a la porta de l'hotel.

No sé si en Bojan es consolidarà al Barça. L'any passat no va tenir gaire minuts. Però ni ell ni el seu entorn -no sé si en té, d'entorn- no es posen nerviosos. Serà el que serà.

No m'agrada en Ricky. El veig xulet a la pista i a les rodes de premsa. No he seguit al minut el serial que l'ha dut fins al Barça, però en tinc prou amb un acte d'ingratitud, la demanda judicial contra l'equip que l'ha vist néixer i créixer com a jugador; tot plegat per mirar de reduir la clàusula de rescissió d'un contracte signat lliurement i poder així facilitar la seva marxa a la NBA, que sembla que és l'únic que li interessa de debò. La resta del serial és a les pàgines esportives dels diaris. I sembla que tot es deu a l'entorn del jugador. Llegeixo que hi ha el pare, la mare, el germà i una munió de representants i advocats, i que la mare ha constituït una societat per explotar no sé què del jugador. Quina mena de pares deuen ser els pares del Ricky?

Espero que els de la Penya ni el xiulin el dia que vagi a Badalona amb el Barça. No s'ho mereix.

No segueixo el futbol ni el bàsquet més enllà del fet estrictament esportiu, però l'enrenou estiuenc que ha organitzant en Ricky i el contrast d'actituds entre en Ricky i en Bojan m'han fet reflexionar sobre els valors que els pares transmetem als nostres fills.

Escric això l'endemà del debut d'una filla meva amb el C.F. Igualada femení, cosa que -salvant les distàncies- m'ha fet pensar que el món fóra una mica millor si tots els pares i mares que tenim fills a l'esport fossim com la mare d'en Bojan.