Vine a Bufalvent!

A l'anoiadiari.cat han penjat un reportatge molt ben fet al voltant de la pregunta: 'per què marxen les empreses d'Igualada?', amb entrevistes amb caps de recursos humans d'empreses igualadines que manifesten les dificultats que tenen a diari per trobar a Igualada els perfils professionals que busquen. El detonant del reportatge sembla que va ser l'anunci de Vives Vidal Vivesa de traslladar-se fora d'Igualada.

Ens podem lamentar -ens podem flagelar, si voleu- de la marxa d'empreses d'Igualada. Però les empreses decideixen localitzar-se on més els convé, a vegades on el sòl és més barat o la mà d'obra és més barata, a vegades on hi ha el gruix dels seus clients o els seus proveïdors, a vegades allà on creuen que els serà fàcil trobar els directius o empleats que han de contractar, a vegades on les administracions donen més facilitats... A vegades la decisió, racional o emocional, és no moure's del lloc on l'empresa va néixer. En qualsevol cas, la mobilitat és lliure i podem fer ben poca cosa per retenir a Igualada aquestes empreses que volen marxar.

Però com a mínim podem preguntar-nos per què no hem estat capaços de retenir-les. Quan un bon professional ens diu que deixa l'empresa, és molt difícil convèncer-lo que es quedi, però com a mínim podem preguntar-nos per què no hem estat capaços de retenir-lo.

Preguntar-se al voltant de la nostra capacitat de retenir (empreses i professionals), ens pot ajudar a comprendre per què no som capaços d'atraure (empreses i professionals).

Per tant, potser la pregunta per al proper reportatge de l'anoiadiari.cat hauria de ser: 'per què no vénen empreses a Igualada?'

Algunes causes ja s'han dit: simplificant, perquè no hi ha bons professionals (tots marxen a Barcelona) i perquè no hi ha bones comunicacions. El tema de les comunicacions requereix un post -o un llibre- a part, però la manca de bons professionals no és excusa. Els bons professionals van allà on hi ha bones ofertes de treball, ni que sigui més enllà del túnel d'El Bruc. Per tant, si vénen empreses, vindran bons professionals, que es quedaran a viure a Igualada o aniran i vindran cada dia en funció de les comunicacions o del preu dels immobles. Però en qualsevol cas, treballaran a les empreses d'aquí.

Jo crec que si no vénen més empreses és per deixadesa nostra. Així de clar. Tothom s'espabila i nosaltres estem a la figuera. La prova és un anunci que aquests dies sento per RAC1 cada matí. S'anuncia el polígon industrial Bulfalvent de Manresa. I l'anunci, adreçat a empreses, diu més o menys: vine aquí; tenim fibra òptica, seguretat privada i tindrem una llar d'infants. Crac, crac, crac. Més informació a la web.

Si som capaços de fer una llista dels factors que impedeixen que atraguem empreses, potser llavors podrem fer una llista del que cal fer per atraure'n.

La localització geogràfica de les empreses és un tòpic sobre el qual s'ha estudiat molt i hi ha un cos teòric molt sòlid. És un tema molt reflexionat. Té a veure amb una cosa que es diu externalitats positives; amb els companys de viatge. Les empreses atrauen més empreses i els bons professionals atrauen més bons professionals. Per tant, no cal inventar res. Com va dir algú, no hi ha res més pràctic que una bona teoria. Només cal mirar-se la teoria i posar-la en pràctica.

Llàstima que no es quedin a treballar a Igualada...

Abans de Setmana Santa vaig portar a Igualada una trentena de participants dels programes internacionals d'EADA. Joves de vint-i-pocs anys, procedents de països d'Europa, Amèrica, Àfrica i Àsia. Tenen com a mínim un grau universitari, parlen un anglès excel·lent i comencen a atrevir-se amb el castellà i alguns fins i tot amb el català. No tenen experiència professional, però la 'toquen' força bé, tant a classe com en activitats fora de l'aula.

Els vaig dur a Ultramagic i després de la visita els vaig fer una classe breu sobre les singularitats del model de negoci dels germans Lladó. Van quedar sorpresos que en aquest racó de món hi hagués una empresa tan internacionalitzada com Ultramagic i que fos un referent mundial en un sector tan petit però tan competitiu i tecnològicament exigent com aquest.

Després els vaig dur a la seu de l'AIICA, on la UEA ens havia organitzat una taula rodona amb tres ponents i tres empreses: Màrius Rossell, de Trilogi; Lluís Lluveras, de Plasfi; i Jordi Balsells, de Sita Murt. Després d'una presentació de quinze minuts a càrrec de cada ponent hi va haver un debat que es va allargar tres quarts d'hora, durant el qual els participants van tenir ocasió d'adreçar preguntes molt pertinents a cada ponent. La majoria de les preguntes van fer diana: els factors clau d'èxit de cada negoci, les barreres al creixement i a la internacionalització... Les qüestions es referiren a aspectes centrals de l'estratègia de l'empresa. I per les respostes vaig concloure que els alumnes preguntaven sobre allò que internament dins de cada empresa havia estat objecte de llargues -i potser apassionades- discussions. Preguntes pertinents, doncs.

A vegades tenim la impressió que som en un racó de món, que el que fem només té transcendència per a nosaltres i que difícilment pot interessar algú de fora. Sortosament, aquest tipus d'iniciatives serveixen per desmentir-ho.

Aquesta sensació de viure i treballar passat el túnel d'El Bruc, al finisterre anoienc, també la tenim quan busquem algú per a les nostres empreses que aporti aquest aire fresc que ens ajudarà a saltar més amunt, i no el trobem o el trobem però llavors no vol venir a una comarca allunyada de Barcelona. Una llunyania mental que no es mesura ni en quilòmetres ni en minuts de conducció. Una llunyania fonamentada en la nostra incapacitat d'atraure i retenir talent; de treure més profit de la creença que aquí es viu de conya i de desmentir amb fets que viure aquí vol dir aïllar-se del món.

El Jordi Balsells es lamentava en un email que em va enviar després: 'llàstima que [aquests participants] no es quedin a treballar a Igualada...'. Quants d'aquests vindrien per quedar-se?