SÚMATE: independentisme en castellà per a castellanoparlants

Ahir vam sopar a l'Ateneu Igualadí amb els promotors de SÚMATE i una trentena més de persones de l'Anoia, algunes d'elles castellanoparlants i la majoria nascudes fora de Catalunya. Potser la meva dona i jo érem els únics amb els quatre avis d'aquí.

Vaig poder constatar que la independència no entén de llengües ni d'origens, que es pot fer independentisme en castellà i que un castellanoparlant nascut fora de Catalunya pot verbalitzar el seu independentisme millor que ningú. Fascinant.

En el debat posterior al sopar van sortir una colla de qüestions, i vaig arribar a les conclusions següents. Primera, que molta gent té el cor partit (una senyora se sentia andalusa a Catalunya i catalana a Andalusia) però en canvi té clar que els seus fills i els seus néts viuran aquí i que la independència és l'únic camí perquè se'n surtin; que Catalunya, una terra rica, necessita un estat propi per no continuar empobrint-se. Segona, que hi ha molts arguments per defensar la independència (econòmics, culturals, d'identitat), però que molta gent només farà el pas (anirà a votar i votarà sí) si apel·lem als arguments econòmics i relacionats amb el benestar. En entorns castellanoparlants el discurs de la identitat pot resultar contraproduent. I tercera, que només amb entitats com SÚMATE i amb gent com els seus integrants, que fan independentisme en castellà per a castellanoparlants, podrem arribar a la gent més contrària al dret a decidir i a la independència. Els catalanoparlants no tenim cap mena de credibilitat. I no només per una qüestió de llengua. És també el fet d'haver nascut aquí i no tenim lligams familiars o emocionals fora de Catalunya. Amb la nostra parla i el nostre origen no serem capaços d'arribar al cor de la gent. La credibilitat te la dóna la llengua, l'origen i la possibilitat d'una pèrdua o d'una renúncia. Qui no pot perdre res o no ha de renunciar a res no és creïble. 

Necessitem que gent com els integrants de SÚMATE pentinin les ciutats i els barris amb el seu missatge, en la seva llengua, amb la seva entonació, amb les seves gesticulacions, amb el seu salero. Només ells ho poden fer i nosaltres serem al seu costat per ajudar-los en allò que ens demanin.

El cinema en català i els autobusos directes de la Hispano Igualadina

En el camp de la innovació empresarial hi ha una antiga discussió al voltant de si les idees de negoci segueixen el camí que va del mercat a la idea o el camí invers que va de la idea al mercat. La visió més convencional diu que cal estudiar el mercat per identificar necessitats insatisfetes i llavors dissenyar, fabricar i vendre productes que satisfacin aquestes necessitats. Una visió més contemporània diu que actuar d'aquesta manera només dóna lloc a innovacions incrementals i que les innovacions realment trencadores són aquelles que creen mercat, l'exemple paradigmàtic de les quals és l'iPad d'Apple, un producte per al qual no hi havia demanda perquè ningú no l'estava esperant (a classe pregunto als alumnes si recorden que l'aparició de l'iPad hagués coincidit en el temps amb manifestacions pel carrer exigint-lo...). De fet, quan es va presentar, ningú no sabia per a què servia.

Aquesta discussió dóna lloc a dues nocions interessants: la primera, que el mercat que no existeix no es pot analitzar; i la segona, algunes empreses -com Apple- són especialment bones a llançar productes nous al mercat i immediatament generar demanda per a aquests productes nous i, per tant, a crear un mercat que no existia abans.

Aquesta noció d'oferta de productes que generen la seva pròpia demanda em recorda un altre fenomen econòmic que no té res a veure i que vindria a dir que si no hi ha oferta de cinema en català no n'hi haurà demanda, però que si més i més sales exhibeixen cinema en català més i més gent optarà per veure les pel·lícules en aquesta llengua. L'oferta de cinema en català genera la seva pròpia demanda.

Aquests dies utilitzo els autobusos directes de la Hispano Igualadina, per als quals no hi havia demanda perquè no hi havia oferta. L'augment del nombre de serveis directes està propiciant que més i més usuaris deixin el cotxe i es passin a l'autobús. L'oferta d'autobusos directes genera la seva pròpia demanda. A la companyia li convé donar un bon servei en termes de puntualitat i confort perquè llavors més i més gent es passarà a l'autobús i s'ompliran els vehicles i caldrà posar-ne més i potser augmentar el nombre de trajectes diaris. És una mena de cicle virtuós: una bona oferta genera la seva pròpia demanda.

What can go wrong?

La utilitat dels plans de negoci està essent qüestionada, per diverses raons. En primer lloc, perquè l'Excel "ho aguanta tot", i molts emprenedors tendeixen a l'excés d'optimisme en les seves projeccions de vendes i financeres. Segonament, perquè la majoria de plans de negoci envelleixen a partir del moment en què acabem de redactar-los, ja que el negoci que estem creant és viu i en canvi no anem modificant el pla de negoci que vam escriure. Finalment, perquè els plans de negoci i les presentacions davant d'inversors i socis són un requisit indispensable si l'emprenedor busca finançament o ajuda exterior però serveixen de ben poc en cas contrari.

Sense que cap de les tres raons anteriors no deixi de ser certa, una raó poderosa per escriure un pla de negoci és anticipar possibles contingències. Quan hem d'escriure alguna cosa, abans hem de reflexionar sobre el que escriurem, i de la reflexió sobre el negoci pot sortir una llista més o menys exhaustiva d'allò que pot anar malament. I al costat de cada contingència podem anar posant un petit "pla B" per si la contingència s'acaba produint. Per això crec que continua essent important escriure un pla de negoci, per obligar-nos a la reflexió i per fer un inventari d'allò que pot anar malament. Si la llista conté deu coses que poden sortir malament, potser s'acabarà produint l'onzena que no haurem previst però en canvi estarem preparats per afrontar les deu primeres...

The usefulness of business plans is being questioned for several reasons. First, because Excel "does hold everything", and many entrepreneurs tend to be too optimistic in their sales and financial projections. Second, because business plans use to age very soon because business creation is a dynamic process, businesses are something alive, and the business plan we wrote at the beginning remains unchanged. Finally, because business plans and pitches to investors and partners are strongly required when entrepreneurs seek funding and external support but are of little use otherwise.

Nevertheless, a powerful reason to write a business plan is to anticipate possible contingencies. When we write something, we must think about what we are going to write before, and a more or less comprehensive list of what can go wrong may follow from a reflection about our business. And for every contingency we may conceive a small "B plan" in case the contingency actually occurs. So I think it is still important to write a business plan, to force us to reflect about our business and to make an inventory of what can go wrong. If the list contains ten things that can go wrong, the eleventh thing may actually occur without a “B plan”… but we will be prepared to handle the first ten...

3 tips to create new ventures

Està de moda donar consells per muntar negocis. Veureu que molts blocs comencen amb la fórmula (en anglès) "10 tips to...". Uns alumnes volen que m'apunti a la moda i em demanen algun consell. Els en dono tres: 1) aprendre a fer-se preguntes i a qüestionar-se allò que és convencional en la indústria en la qual vols crear un negoci. Si no som capaços de sortir de les convencions i trencar paradigmes, el negoci que crearem no suposarà un gran avenç; 2) aprendre a 'llegir' els canvis de l'entorn i no minimitzar la importància de cap canvi. A vegades passem de llarg d'una bona oportunitat de negoci per no donar importància a senyals de l'entorn que acaben essent determinants; i 3) centrar-se en la figura del client que pagarà pel producte o servei que oferirem i explotar la seva disposició a pagar. Els poso un exemple, l'agricultura de proximitat. Aquest nou model de negoci no hagués emergit... 1) si ningú no s'hagués preguntat si té sentit importar fruites de l'altra banda del món; 2) si tothom hagués minimitzat la importància d'un canvi en els valors dels consumidors en favor dels productes locals; i 3) si els que promouen aquest tipus d'activitat no s'adrecessin a un consumidor disposat a pagar més per tomàquets amb gust de tomàquet.

Nowadays everyone is giving advice about creating new ventures. You will see that many blogs begin with the formula "10 tips to ...". Some students want me to join such practice by asking me some advice. I give them three tips: 1) learn to ask questions and to question what is conventional in the industry in which you want to create a business. If we can not break out of the conventions and paradigms and think out of the box, the new business will not be a breakthrough; 2) learn to 'read' the changes in the environment and do not minimize the importance of any change. Sometimes we pass a good business opportunity by because we have not given importance to environmental signals that end up being decisive; and 3) focus on the role of the paying customer, the one who is going to pay for the product or service, and exploit its willingness to pay. I give them an example, local agriculture. This new business model had not emerged ... 1) if no one had questioned whether it makes sense to import fruits from across the world; 2) if everyone had minimized the importance of a shift in consumer values ​​in favor of local products; and 3) whether promoters of this type of activity had not targeted consumers willing to pay more for tomatoes with a "true" tomatoe-flavour.

How to engage front line employees?

Fa unes setmanes amb un grup de col·legues discutíem de quina manera les empreses poden involucrar els seus treballadors en la bona marxa del negoci. Com que la conversa era en anglès, no ens va caldre posar-nos prèviament d'acord sobre què vol dir involucrar i a quina mena de treballadors ens referim quan parlem de treballadors. Hem d'admetre que en alguns camps, i l'economia n'és un, la precisió de l'anglès facilita les coses. El diccionari diu que engage significa 'fer que algú esdevingui interessat en una activitat' i que els front line employees són 'els empleats que tracten directament amb clients o que fan un producte'. Els meus col·legues donaven receptes 'dins del sistema': realitzar activitats lúdiques i festives per augmentar el seu sentiment de pertinença a l'organització, proporcionar-los formació, comunicar-se amb ells a través de diversos mitjans (xerrades, newsletters, etc.), fer-los participar en brainstorming sessions per generar idees de millora, premiar-los per idees de millora aportades, reconèixer públicament la seva contribució individual o en equip, implementar sistemes de retribució variable amb incentius vinculats a l'assoliment d'objectius personals i d'empresa, donar-los stock options... Jo els vaig dir que no hi ha cap fórmula que sigui més efectiva per aconseguir involucrar els treballadors en la bona marxa del negoci que fer que els treballadors siguin a la vegada els accionistes de l'empresa. Les empreses de matriu cooperativa, independentment dels seus resultats, són les que tenen el personal més  involucrat. Com que els meus col·legues eren tots anglosaxons van fer cara de no entendre res i em van dir que aquesta era una fórmula 'fora del sistema'; gairebé comunista!

A few weeks ago with some colleagues we discussed how companies can engage their front line employees in firm's performance. By front line employees we meant those dealing directly with customers or making a product. My colleagues gave recipes 'within the system': offer fun and festive activities to increase their sense of belonging to the organization, provide them with training, communicate with them through various means (conferences, newsletters, etc.), make them participate in brainstorming sessions to generate ideas for improvement, reward them for suggestions for improvement provided, publicly acknowledge them for their individual or team contribution, implement variable compensation systems with incentives linked to the achievement of personal and business objectives, give them stock options ... I said that the most effective formula to engage front line employees is converting them into shareholders.   Cooperative firms, regardless of their performance, are the ones with the most engaged staff.  Because my colleagues were all Anglo-Saxons they did not understand anything and I was told that my formula was 'outside the system'; indeed comunist!

Manufacture must come back!

El nostre sistema econòmic és cíclic i res no fa pensar que hagi deixat de ésser-ho, de manera que algú podria concloure que la crisi econòmica s'acabarà sola, quan torni a venir la fase expansiva. Tanmateix, en alguns aspectes les coses no tornaran a ser mai com abans. En el nostre entorn, a la crisi financera es sobreposa una crisi econòmica local provocada per la deslocalització industrial. Hem cremat els vaixells de la indústria. Hem desmuntat el nostre teixit industrial i ho hem fet amb determinació i alegria. Hem abonat una especialització del món entre una Àsia manufacturera i un Occident consumidor, oblidant que moltes persones a Occident no podran consumir si no hi ha manufactura. D'altra banda, paradoxalment, una tendència positiva, l'increment de la productivitat industrial com a conseqüència del progrés de la tecnologia, no fa altra cosa que agreujar la situació, ja que cada dia calen menys hores de treball per produir el mateix. La robòtica està reduint els costos de fabricació dels automòbils, però qui podrà comprar automòbils? Ha de tornar la indústria!

Our economic system is cyclical in nature and nothing suggests that it has ceased to be cyclical, so one could conclude that economy will recover as soon as a new expansive phase begins. However, in some ways things will never be as before. In our environment, in addition to the financial crisis, we experience a local crisis caused by industrial relocation. We have burned our bridges as far as manufacture is concerned. We have dismantled our industry network and we have done it with determination and joy. We have created and reinforced a sort of specialization between Asian manufacturers and Western consumers, forgetting that many people in the West will not be able to consume without manufacturing. Moreover, paradoxically, a positive trend, the increase in industrial productivity as a result of the progress of technology, does nothing to aggravate the situation, as fewer hours of labor are required to produce a given physical good. Robotics is reducing the cost of manufacturing cars, but who is going to buy cars? Manufacture must come back!

La crisi i tres frases estúpides que no m'agradaria sentir més

Fa unes setmanes, preparant una conferència sobre la crisi econòmica i sobre receptes 'de manual' per sortir-ne, vaig intentar fer un inventari de frases estúpides que s'estan dient. Les diuen alguns polítics i també alguns suposats experts en economia (aquest país que abans era ple d'entrenadors de futbol ara és ple d'economistes). La primera, 'si sou patriotes, consumiu!', ens remet a la solució d'augmentar el consum per reactivar l'economia. Seria una bona solució si no fos perquè qui ha perdut la feina o a qui li han retallat el sou difícilment consumirà. Només aplicaria a aquells que mantenen el seu nivell d'ingressos i han reduït el consum per la incertesa o la por. La segona, 'la crisi és una oportunitat', és d'un cinisme... La crisi, es miri com es miri, és una putada. A un desnonat no li pots dir que s'alegri perquè la crisi és una oportunitat. Una altra cosa és que es puguin aprofitar aquests temps convulsos que ens toca viure per crear negocis inconcebibles en temps de bonança. Que ho diguin, per exemple, a les franquícies de 'comprar or'. La tercera, 'si no tens feina, emprèn!', evidencia la ignorància sobre l'emprenedoria de qui la pronuncia. És una irresponsabilitat dir que els aturats han de fer-se emprenedors. Emprendre no és tan fàcil. I no tothom és apte per emprendre.