El discurs pobre de Sandro Rosell

M'ha sorprès el discurs pobre del nou president del Barça. Ja vaig entreveure que no comunicava gairebé durant el debat a TV3 amb la resta de candidats, però no em vaig fer gaire cabal perquè en un debat hi ha adversaris i els nervis compten. Però he sentit d'altres intervencions seves, en situacions sense la pressió d'un debat o una roda de premsa, i he pogut constatar que no domina les quatre regles bàsiques de la comunicació oral. Sóc dels que penso que per ser en determinades instàncies s'han de dominar totes les armes. No es pot ser president de res si no comuniques bé. I si no ets comunicador nat, prepara-t'ho. La preparació pot suplir allò que ens manca de manera natural.

Coets per la 'roja'

Espanya marca un solitari gol al Paraguai i algú tirà un coet. S'acaba el partit i es tornen a sentir més coets. No em cal el Google Maps per endevinar des d'on s'han tirat. Són uns coets d'afirmació nacional espanyola en uns moments en què aquí molta gent es planteja d'anar-se'n d'Espanya. Provocació. Legítima, però provocació al capdavall. Com la presència de la bandera espanyola en alguns balcons, que no havíem vist des que en el franquisme ens obligaven a posar-la. La cançó de sempre, barrejar esport i política associant Barça i catalanisme és lleig. No ho és, en canvi, celebrar les victòries de la selecció espanyola en clau anti-catalana. El fotut del cas és que els coets pels gols de la 'roja' es tiren des d'aquí, no des d'allà. Ens queda el consol de pensar que són els mateixos coets que algú va comprar pensant en la victòria del Real Madrid a la darrera lliga...

Pancarta o senyera

No em fa el pes que el president del meu país no es vulgui manifestar darrera una pancarta que digui que som una nació i que nosaltres -i només nosaltres- decidim. No em val l'excusa que la senyera aglutina més catalans o catalanistes que la pancarta 'oficial'. Només s'haurien de sentir incòmodes darrera la pancarta aquells que subscriuen la sentència. No és el moment d'ambigüitats. La primera autoritat del país ha d'encapçalar la manifestació i ha de refermar els dos missatges del moment, que som una nació digui el que digui el TC i que ningú no pot decidir per nosaltres. El president del meu país està més pendent del seu partit que d'exercir el seu càrrec. Té massa servituds.

Posar en valor

Què vol dir 'posar en valor'? Ho va dir l'altre dia la ministra de defensa parlant de la sentència del TC i de tant en tant sento que ho diu gent molt diversa. És d'aquelles expressions que s'han posat de moda i que a còpia d'ús i abús acabarem avorrint... En castellà hi ha el verb 'valorizar', que no té traducció al català ni a l'anglès i que vol dir incrementar el valor d'una cosa. Però entenc que 'posar en valor' no vol dir el mateix. 'Posar en valor' és una expressió que utilitza la gent dita 'guai', que l'empra perquè es deu pensar que fa més modern o més il·lustrat. No es donarà el cas, però m'agradaria que la ministra m'expliqués exactament l'abast de l'expressió, tota vegada que no és el primer cop que li sento dir.

La cultura de creuar les vies

Creuar les vies del tren és una imprudència. No admet discussió. Però si tants usuaris tenen aquesta pràctica interioritzada és per culpa de la mateixa Renfe, que durant molts anys ha mantingut les estacions en un estat deplorable pel que fa a la seguretat. Fins fa un parell d'anys a Martorell i a Castellbisbal no hi havia passos soterrats i calia creuar les vies. I a l'estació de Sant Feliu de Llobregat els cotxets i les cadires de rodes han de fer-ho per força perquè hi ha un pas a nivell elevat però no hi ha ascensor ni rampes. Ha estat Renfe qui amb la seva deixadesa ha alimentat durant anys i panys la cultura de creuar les vies.

Els professors vénen a treballar cada dia!

Primers dies a la Facultat d'Economia de l'IQS. Tots els professors vénen a treballar (cada dia!) i hi ha una activitat acadèmica i administrativa frenètica. I és una universitat! No sé si té a veure amb el fet que és privada... A mi ja em va bé un ambient de treball així, exigent. Reforça el sentiment de pertinença a un projecte de futur.

Deu línies... o menys

El canvi de feina m'ha fet replantejar les meves activitats. Entre elles, aquest bloc. Finalment, em quedo amb el violoncel, que em comença a donar les primeres satisfaccions, els articles d'opinió a l'anoiadiari.cat i aquest bloc. Podria deixar-lo morir, el bloc, però no... Com que ara ja no tinc estones -el títol del bloc fins ara-, he decidit que no faré entrades de més de deu línies. Per això el nou títol... Serà un espai de reflexions breus, a mig camí entre un tweet i l'entrada d'un bloc.