Vine a Bufalvent!

A l'anoiadiari.cat han penjat un reportatge molt ben fet al voltant de la pregunta: 'per què marxen les empreses d'Igualada?', amb entrevistes amb caps de recursos humans d'empreses igualadines que manifesten les dificultats que tenen a diari per trobar a Igualada els perfils professionals que busquen. El detonant del reportatge sembla que va ser l'anunci de Vives Vidal Vivesa de traslladar-se fora d'Igualada.

Ens podem lamentar -ens podem flagelar, si voleu- de la marxa d'empreses d'Igualada. Però les empreses decideixen localitzar-se on més els convé, a vegades on el sòl és més barat o la mà d'obra és més barata, a vegades on hi ha el gruix dels seus clients o els seus proveïdors, a vegades allà on creuen que els serà fàcil trobar els directius o empleats que han de contractar, a vegades on les administracions donen més facilitats... A vegades la decisió, racional o emocional, és no moure's del lloc on l'empresa va néixer. En qualsevol cas, la mobilitat és lliure i podem fer ben poca cosa per retenir a Igualada aquestes empreses que volen marxar.

Però com a mínim podem preguntar-nos per què no hem estat capaços de retenir-les. Quan un bon professional ens diu que deixa l'empresa, és molt difícil convèncer-lo que es quedi, però com a mínim podem preguntar-nos per què no hem estat capaços de retenir-lo.

Preguntar-se al voltant de la nostra capacitat de retenir (empreses i professionals), ens pot ajudar a comprendre per què no som capaços d'atraure (empreses i professionals).

Per tant, potser la pregunta per al proper reportatge de l'anoiadiari.cat hauria de ser: 'per què no vénen empreses a Igualada?'

Algunes causes ja s'han dit: simplificant, perquè no hi ha bons professionals (tots marxen a Barcelona) i perquè no hi ha bones comunicacions. El tema de les comunicacions requereix un post -o un llibre- a part, però la manca de bons professionals no és excusa. Els bons professionals van allà on hi ha bones ofertes de treball, ni que sigui més enllà del túnel d'El Bruc. Per tant, si vénen empreses, vindran bons professionals, que es quedaran a viure a Igualada o aniran i vindran cada dia en funció de les comunicacions o del preu dels immobles. Però en qualsevol cas, treballaran a les empreses d'aquí.

Jo crec que si no vénen més empreses és per deixadesa nostra. Així de clar. Tothom s'espabila i nosaltres estem a la figuera. La prova és un anunci que aquests dies sento per RAC1 cada matí. S'anuncia el polígon industrial Bulfalvent de Manresa. I l'anunci, adreçat a empreses, diu més o menys: vine aquí; tenim fibra òptica, seguretat privada i tindrem una llar d'infants. Crac, crac, crac. Més informació a la web.

Si som capaços de fer una llista dels factors que impedeixen que atraguem empreses, potser llavors podrem fer una llista del que cal fer per atraure'n.

La localització geogràfica de les empreses és un tòpic sobre el qual s'ha estudiat molt i hi ha un cos teòric molt sòlid. És un tema molt reflexionat. Té a veure amb una cosa que es diu externalitats positives; amb els companys de viatge. Les empreses atrauen més empreses i els bons professionals atrauen més bons professionals. Per tant, no cal inventar res. Com va dir algú, no hi ha res més pràctic que una bona teoria. Només cal mirar-se la teoria i posar-la en pràctica.

Llàstima que no es quedin a treballar a Igualada...

Abans de Setmana Santa vaig portar a Igualada una trentena de participants dels programes internacionals d'EADA. Joves de vint-i-pocs anys, procedents de països d'Europa, Amèrica, Àfrica i Àsia. Tenen com a mínim un grau universitari, parlen un anglès excel·lent i comencen a atrevir-se amb el castellà i alguns fins i tot amb el català. No tenen experiència professional, però la 'toquen' força bé, tant a classe com en activitats fora de l'aula.

Els vaig dur a Ultramagic i després de la visita els vaig fer una classe breu sobre les singularitats del model de negoci dels germans Lladó. Van quedar sorpresos que en aquest racó de món hi hagués una empresa tan internacionalitzada com Ultramagic i que fos un referent mundial en un sector tan petit però tan competitiu i tecnològicament exigent com aquest.

Després els vaig dur a la seu de l'AIICA, on la UEA ens havia organitzat una taula rodona amb tres ponents i tres empreses: Màrius Rossell, de Trilogi; Lluís Lluveras, de Plasfi; i Jordi Balsells, de Sita Murt. Després d'una presentació de quinze minuts a càrrec de cada ponent hi va haver un debat que es va allargar tres quarts d'hora, durant el qual els participants van tenir ocasió d'adreçar preguntes molt pertinents a cada ponent. La majoria de les preguntes van fer diana: els factors clau d'èxit de cada negoci, les barreres al creixement i a la internacionalització... Les qüestions es referiren a aspectes centrals de l'estratègia de l'empresa. I per les respostes vaig concloure que els alumnes preguntaven sobre allò que internament dins de cada empresa havia estat objecte de llargues -i potser apassionades- discussions. Preguntes pertinents, doncs.

A vegades tenim la impressió que som en un racó de món, que el que fem només té transcendència per a nosaltres i que difícilment pot interessar algú de fora. Sortosament, aquest tipus d'iniciatives serveixen per desmentir-ho.

Aquesta sensació de viure i treballar passat el túnel d'El Bruc, al finisterre anoienc, també la tenim quan busquem algú per a les nostres empreses que aporti aquest aire fresc que ens ajudarà a saltar més amunt, i no el trobem o el trobem però llavors no vol venir a una comarca allunyada de Barcelona. Una llunyania mental que no es mesura ni en quilòmetres ni en minuts de conducció. Una llunyania fonamentada en la nostra incapacitat d'atraure i retenir talent; de treure més profit de la creença que aquí es viu de conya i de desmentir amb fets que viure aquí vol dir aïllar-se del món.

El Jordi Balsells es lamentava en un email que em va enviar després: 'llàstima que [aquests participants] no es quedin a treballar a Igualada...'. Quants d'aquests vindrien per quedar-se?

Jesu, meine Freude

Així és com es titula l'obra que està assajant actualment la Coral Mixta d'Igualada. La tinc davant meu a la taula de treball perquè me l'he d'estudiar. Formo part del cor des del dia 14 de gener. El Jaume, el Joan i la Teresa, i el Màrius em van animar a fer la prova per entrar-hi i finalment dijous de la setmana passada, abans del primer assaig després de les vacances de Nadal, vaig anar a veure el director, Alfred Cañamero. No negaré que estava nerviós, com quan has de fer un examen. Per postres, sense saber com seria l'examen. I amb la família esperant notícies a l'altra banda del mòbil.

M'havien dit que passaria la prova. No per les meves qualitats sinó perquè falten homes i baixos (no em refereixo a l'alçada sinó a la veu). El resultat de la prova va ser que tinc una veu sense vicis i que, per tant, podem anar 'educant'. Comprensible si tenim en compte que no he cantat mai, ni a la dutxa. Seré baríton, entre el Sebastià i el Jordi. (Després vaig veure que a la distribució de cantaires ja hi havia el meu nom). Acabada la prova li vaig preguntar al director si m'havia de quedar aquell mateix dia o començava el dijous següent. 'No, no. Ja et pots quedar avui mateix'. Un calfred em va recórrer de dalt a baix.

De la prova, la part més difícil va ser la pregunta directa: 'per què vols cantar en un cor?'. La resposta que em va sortir espontàniament va ser: 'perquè vull fer música amb més gent i un cor és avui l'única manera que tinc de fer-ho. Amb el violoncel ara per ara només puc fer música sol'. Però amb calma hi ha més raons: vull fer activitats socials perquè em passo moltes hores sol a casa, vull donar un impuls definitiu a la meva activitat musical (al meu nivell, sense pretensions) i necessito un estímul, vull sentir el que se sent dins un cor... (i ara ja ho sé: és impressionant tenir les sopranos al darrera i sentir-les cantar soles!).

Algun company em va fer la broma: 'sort que has començat ara que fem una peça fàcil...'. (En realitat, Bach és el més difícil que hi ha). Jo li vaig respondre: 'em podia haver escapolit a la mitja part i no ho he fet'. Per animar-me tothom em diu que m'ho agafi amb calma, però jo sé que m'ho agafaré seriosament, solfejant la partitura abans i després de l'assaig i cantant-la sempre que pugui. I potser tocant la melodia amb el violoncel. I procurant pronunciar l'alemany com Déu mana, idioma del qual no sé absolutament res. Si ens hi posem, posem-nos-hi seriosament. He de procurar no desentonar enmig de gent que té un nivell altíssim.

A veure...

Torna Conca Futur

Em pensava que aquesta carpeta ja estava tancada i, de sobte, es torna a parlar de Conca Futur. Potser només la tenia tancada jo...

Conca Futur va ser el resultat de les reflexions sobre l'esdevenidor de la Conca de molta gent que hi va participar a títol individual i generosament, que vol dir sense cobrar i sense cap interès personal, més enllà del reconeixement per la feina feta. Persones que vam constituir el 'nucli dur' promotor i persones que s'hi van anar afegint en successives onades.

Té sentit que ara se'n parli perquè alguns èxits d'ara ja van sortir en les reflexions de llavors. No es va parlar del Rec.0, però sí de fer activitats econòmiques al barri dels adobers. També té sentit tornar a parlar de Conca Futur perquè els pitjors auguris de llavors (declivi dels sectors econòmics tradicionals) s'han anat complint inexorablement. Però sobretot perquè continuem mancats d'arguments per viure i treballar (niar, en dèiem) a l'Anoia, una comarca que encapçala els rànquings econòmics que no agraden a ningú i que dia que passa perd pes i notorietat en el conjunt de Catalunya.

Amb la perspectiva del temps, si ho haguéssim de tornar a fer potser faríem algunes coses de manera diferent. Vam dedicar un any llarg a discutir sobre què havia de ser Conca Futur, en discussions d'alt nivell intel·lectual però que a alguns ens van desgastar. Recordo especialment les que vam tenir en torn de si era legítim que un grup de persones a títol individual elevés propostes a les institucions, o de si ens havíem de constituir legalment... A mi personalment aquestes discussions em van desactivar per a la part més important del procés, la generació, el filtratge, el desenvolupament i la presentació pública de propostes concretes. Si avui ho haguéssim de tornar a fer, proposaria anar al gra des del primer moment.

També recordo com a fet negatiu la indiferència amb què el projecte va ser acollit per part de les administracions de llavors. Amb l'excepció, que recordi, d'en Teo Romero, que hi va posar diners, la resta ho van acollir amb bones -però buides- paraules. I amb guitzes l'Ajuntament d'Igualada.

Recordo en canvi que vam ser capaços de treballar en equip seguint una metodologia rigorosa un grup d'una quinzena de persones molt heterogeni quant a edat, trajectòria, interessos i, segurament, ideologia política. I vam ser capaços de gestionar els conflictes que sorgeixen de l'heterogeneïtat i de la presència de lideratges forts en un col·lectiu poc estructurat organitzativament. Al final, crec que vam ser capaços d'escoltar la veu de la majoria de persones de la Conca amb ganes de contribuir amb idees sobre el seu futur.

Ara se'n torna a parlar. I caldrà veure qui ho fa i amb quin propòsit. Segons quin sigui el propòsit, hi seré, com sempre. Però segons quin sigui, no cal que perdin el temps amb mi.

De tota manera, està bé que fem plans i reflexions estratègiques. Però ara toca que les institucions -en sentit molt ampli- agafin unes quantes idees i les posin en pràctica. No hi ha res més estèril que una bona estratègia al calaix d'una taula de despatx.

Models de negoci a la ciutat de Zeppelin

Dijous 10 i divendres 11 participaré en un taller sobre innovació en models de negoci a la Zeppelin University de Friedrichshafen, una ciutat de l'estat alemany Baden-Württemberg que és a tocar del llac Constance. A una banda del llac hi ha Alemanya i a l'altra Suïssa. La universitat, privada però reconeguda per l'estat, es manté amb les matrícules dels estudiants i amb donacions de particulars i empreses, i deu el seu nom a Graf Ferdinand von Zeppelin, creador dels enginys voladors que duen el seu nom. Curiós. Un fill de la ciutat del General Vives visita la ciutat d'un altre pioner de l'aeronàutica.

El tema del taller és exactament el 'meu' tema, al qual he dedicat bona part del meu temps d'ençà que la Setmana Santa del 2007, i arran de llegir un article dels professors Ricart (IESE) i Casadesus-Masanell (Harvard), vaig decidir que la meva tesi doctoral giraria entorn de la pregunta de recerca: 'com les empreses construeixen nous models de negocis'. Més de dos anys de treball, i això només acaba de començar...! Generalment, la gent que fa carrera acadèmica dedica llargues trajectòries a, com a màxim, dos o tres temes d'investigació. Jo, que vaig tard perquè m'hi he posat tard, potser només podré dedicar-me a un sol tema. I aquest segurament serà la innovació en models de negoci. De moment n'ha sortit una tesi que duu per títol 'Formal Analysis versus Trial-and-Error in Strategic Innovation: a Business Model Approach', que serà dipositada a la UPC -finalment!- d'aquí a uns dies i llegida dins del primer trimestre del 2010. També n'ha sortit una llarga llista de llibres i articles per llegir, que s'han quedat fora de la tesi, i dos o tres subtemes d'investigació que desenvoluparé durant la resta del curs acadèmic 2009-2010. I després ja ho veurem...

No sé quants serem al taller de la Zeppelin University. Tinc constància de més gent de Barcelona, persones que estan investigant sota la direcció del meu 'mentor', el professor Ricart, a qui entre moltes altres coses dec l'avís per assistir al taller.

Estic expectant. Ens van demanar una presentació de 20', jo he enviat un powerpoint de 39 pàgines aclarint que no m'excediré dels 20', i m'han respost que els ha agradat i que no em preocupi pel temps. Això pot ser molt bon senyal (els ha agradat de debò el que estic fent) o no tan bo (esperaven molta gent i se n'ha registrat menys).

De tota manera, tinc molta esperança en els contactes que hi faré. La labor d'investigació és solitària però requereix d'una xarxa mínima de persones amb qui poder fer recerca i escriure o simplement a qui poder enviar un esborrany per rebre crítiques i suggeriments.

Finalment, faré una mica de turisme. Alguns alumnes alemanys i suïssos m'han dit que no em perdi la il·luminació dels carrers i els mercats per Nadal. No m'ho perdré!

Posa un recoder al teu ajuntament

Que consti d'entrada que no conec en Lluís Recoder. Tampoc no conec ningú de Sant Cugat del Vallès que em pugui dir si és un bon alcalde o no. Només en sé el que diuen els mitjans i que alguns el presenten com l'esperança blanca de CiU o de Convergència si algun dia "punxa" l'Artur Mas.

Aquí no vull parlar d'ell sinó d'un pla anomenat PACTE (Pla d'Alineació i Competitivitat Estratègica), recentment guardonat per l'Institut Europeu del Sector Públic.

Recomano a aquells que pensen que un ajuntament es pot gestionar com una empresa que vagin a aquesta pàgina de l'Ajuntament de Sant Cugat i es descarreguin la presentació. Una vegada l'hagin vista (39 pàgines), recomano que continuïn i vagin a aquesta pàgina, en la qual trobaran els indicadors de gestió del quadre de comandament integral.

Qui no estigui familiaritzat amb això de gestionar per objectius, indicadors, etc., i qui no sàpiga què és un mapa estratègic i un quadre de comandament, a la presentació de 39 pàgines trobarà una de les millor explicacions que he vist mai sobre aquesta eina de control de gestió que, en el camp de l'empresa, han popularitzat dos autors nord-americans, Kaplan i Norton.

En síntesi, formula l'estratègia de la teva empresa, representa-la gràficament a través d'un mapa estratègic, fixa uns objectius, crea uns indicadors que et diguin en quina mesura estàs assolint els objectius, i fes-ho tot plegat amb el propòsit d'aconseguir unes fites, administrar òptimament els teus recursos, ser transparent i respondre davant de qui toqui (davant del que els anglosaxons anomenen stakeholders: accionistes, però també empleats, clients, proveïdors, la comunitat).

Algú dirà: quina parida! Sí, és una de les moltes parides que tenim en management per introduir dosis de sentit comú, ordre i racionalitat en la presa de decisions i en la gestió.

La gran novetat per a mi és que un ajuntament hagi aconseguit d'implantar-ho i sigui capaç de facilitar dades de dos anys (2008 i 2009). Al llarg de la meva trajectòria com a directiu i com a docent he vist poques empreses que hagin decidit implantar un quadre de comandament integral, i encara menys que ho hagin aconseguit i que l'hagin mantingut durant un cert temps. Habitualment aquest tipus d'iniciatives neixen, creixen, es desenvolupen i moren ràpidament. Però és la primera vegada que tinc notícia que ho hagi aconseguit un ajuntament.

Per a qui no es cregui que un ajuntament es pot gestionar com es gestiona una empresa, heus ací la demostració.

Castells i Móra

Ahir al vespre l'atzar o la pura coincidència (no vull creure en la contraprogramació) va fer que parlessin a Igualada i a la mateixa hora Antoni Castells i Carles Móra. O sigui, que calia triar perquè no tenim el do de la ubiqüitat.

Indiscutiblement es tracta de dues personalitats. Dos senyors que mereixen un respecte transversal des del punt de vista polític. Que és enriquidor escoltar pensis el que pensis i votis el que votis (si votes). Castells perquè és una autoritat en el seu terreny i perquè té discurs en qualsevol terreny que no sigui el seu. I Móra per la manera com va gestionar la consulta d'Arenys, perquè és un estendard d'una nova manera de fer política en l'àmbit municipal basada -entre d'altres pràctiques d'higiene- en la consulta permanent al ciutadà (vegeu la interessantíssima web d'Arenys de Munt 2000) i sobretot pel to que empra quan parla de la independència.

No obstant, per a mi el que els uneix i separa alhora és que Castells és l'artífex del darrer intent d'encaixar Catalunya i Espanya, en aquest cas pel que fa a la butxaca dels catalans, i Móra és l'artífex del primer pas seriós d'un llarg procés que ens pot dur a la independència. És així com ho veig.

Pel que fa als dos actes d'ahir, només puc parlar de l'acte de presentació d'IGDecidim. Calia triar i jo vaig triar l'opció que crec que simbolitza el futur. Segurament, una part important dels assistents a la conversa amb Castells diran que el que ara toca és defensar l'Estatut i l'acord de finançament i que l'independentisme pot dividir la societat catalana i és en qualsevol cas una quimera. Res a dir. Per això és tan important tenir el dret de decidir. Fins i tot, decidir si vas a escoltar en Castells o en Móra.

I respecte a l'acte, no em va sorprendre veure-hi la plana major de CiU i d'ERC. Tampoc no em va sorprendre no veure-hi ningú del PSC, d'ICV o del PP. (Algú que hagués estat amb Castells ens podria dir qui hi havia de polítics). En canvi, em va sorprendre veure gent de totes les edats, gent gran especialment, i molta gent que feia anys que no veia enlloc. Gent de militància coneguda, però també gent de militància desconeguda o sense militància. En qualsevol cas, gent farta que ens prenguin el pèl contínuament.

També em va sorprendre que, tot i havent molta gent de partit, no s'estalviessin a les preguntes i opinions del públic referències a la desafecció i crítiques al sistema de partits.

En qualsevol cas, un luxe tenir Castells i Móra a Igualada. Llàstima que fos el mateix dia i a la mateixa hora.