Llàstima que no es quedin a treballar a Igualada...

Abans de Setmana Santa vaig portar a Igualada una trentena de participants dels programes internacionals d'EADA. Joves de vint-i-pocs anys, procedents de països d'Europa, Amèrica, Àfrica i Àsia. Tenen com a mínim un grau universitari, parlen un anglès excel·lent i comencen a atrevir-se amb el castellà i alguns fins i tot amb el català. No tenen experiència professional, però la 'toquen' força bé, tant a classe com en activitats fora de l'aula.

Els vaig dur a Ultramagic i després de la visita els vaig fer una classe breu sobre les singularitats del model de negoci dels germans Lladó. Van quedar sorpresos que en aquest racó de món hi hagués una empresa tan internacionalitzada com Ultramagic i que fos un referent mundial en un sector tan petit però tan competitiu i tecnològicament exigent com aquest.

Després els vaig dur a la seu de l'AIICA, on la UEA ens havia organitzat una taula rodona amb tres ponents i tres empreses: Màrius Rossell, de Trilogi; Lluís Lluveras, de Plasfi; i Jordi Balsells, de Sita Murt. Després d'una presentació de quinze minuts a càrrec de cada ponent hi va haver un debat que es va allargar tres quarts d'hora, durant el qual els participants van tenir ocasió d'adreçar preguntes molt pertinents a cada ponent. La majoria de les preguntes van fer diana: els factors clau d'èxit de cada negoci, les barreres al creixement i a la internacionalització... Les qüestions es referiren a aspectes centrals de l'estratègia de l'empresa. I per les respostes vaig concloure que els alumnes preguntaven sobre allò que internament dins de cada empresa havia estat objecte de llargues -i potser apassionades- discussions. Preguntes pertinents, doncs.

A vegades tenim la impressió que som en un racó de món, que el que fem només té transcendència per a nosaltres i que difícilment pot interessar algú de fora. Sortosament, aquest tipus d'iniciatives serveixen per desmentir-ho.

Aquesta sensació de viure i treballar passat el túnel d'El Bruc, al finisterre anoienc, també la tenim quan busquem algú per a les nostres empreses que aporti aquest aire fresc que ens ajudarà a saltar més amunt, i no el trobem o el trobem però llavors no vol venir a una comarca allunyada de Barcelona. Una llunyania mental que no es mesura ni en quilòmetres ni en minuts de conducció. Una llunyania fonamentada en la nostra incapacitat d'atraure i retenir talent; de treure més profit de la creença que aquí es viu de conya i de desmentir amb fets que viure aquí vol dir aïllar-se del món.

El Jordi Balsells es lamentava en un email que em va enviar després: 'llàstima que [aquests participants] no es quedin a treballar a Igualada...'. Quants d'aquests vindrien per quedar-se?